dissabte, de juliol 07, 2007

La noticia

Quan llegim una noticia al diari i no ens és agradable, normalment l’enllestim amb una acuclamenta d’ulls i una expressió com de mig fàstic i passem endavant, a veure si a la fulla següent tenim més sort.

Jo vui parlar avui d’una d’aquestes noticies que la veiem i passem, com a molt, amb un sentiment d’entre salvats per no ser nosaltres i tristos pel pobre a qui li ha tocat.

Diu el diari que una jove va morir a la platja de Tamarit en caure-li un raig al damunt. Bé, una altre noticia més en les cinquanta vuit fulles de paper reciclat, entre més innocents assassinats al Yemen i els resultats d’un Gran Premi de F1, però resulta que avui aquesta persona tenia nom i cognoms, era la Sandra, la nena de la Maria. I les dues són amigues meves, perquè pertanyen a la meva família espiritual, així que aquesta és una setmana de dol profund per la desgràcia que en ha caigut a sobre, i molt especialment a la Maria.

He deixat passar uns dies abans d’escriure aquest article, perquè no volia que fos un pou de tristor ni angunia, que és del cert com ens sentim, sobre tot els que estan a prop de la família i ho viuen amb més força. I ha estat per això que m’he esperat fins ara, amb el cor encara endurit, quan m’he atrevit a fer una reflexió sobre lo que ha passat.

L’únic que sóc prou capaç de pensar és en per què, per què a la Maria, i per què a la Sandra. I com és evident, ni jo ni ningú tenim resposta. Us presentaré a la Maria perquè m’entengueu, la Maria és una dona extraordinària, que viu la vida amb alegria, un exemple a seguir d’aprofitament del temps vital, que ho fa amb un sentiment d’ajuda constant als altres, donant anònima de grans quantitats de temps i energia en raons humanitàries, pintora de colors vius i alegres, i que sempre ha cercat un equilibri amb la seva part divina. Però tot i fer els deures, per dir-ho d’alguna manera, ha estat castigada. Ha estat maleïdament castigada a patir lo que li queda de vida, a recordar cada segon que li resti com l’alè de la seva filla es tallava amb un cop que ningú mai podria haver imaginat. ¿Què hem de fer doncs?

¿A on és la força divina? ¿A on la corrent que ens torna allò que plantem? ¿A on és la famosa roda de la reciprocitat, o la puta recompensa que hom promet? No existeix. Res de tot això existeix.

L’únic que si existeix, i que és de les poques coses que podem fer, és enviar tot el nostre amor a la Maria i a tots aquells que estimaven la Sandra, i recordar-los, amb els nostres actes diaris, que els estimem, que encara els hi queda algun motiu, per petit que sigui, per continuar vivint, i que nosaltres podem ser aquest motiu, aquesta raó última per continuar llevant-se del llit cada dia i tenir un breu sentiment d’esperança.

Jo ho faig des d’aquí, amb tota la meva humilitat i tristor et dic, Maria, que t’estimo i que recordo cada nit el teu somriure en veurem, la teva abraçada fràgil i curosa, els teus ulls cansats i alhora vius sempre esperant un gest en vers a tu o als altres, sempre atents, sempre donant aquell ànim que ara intentarem transmetre’t a tu.

Amb tot el nostre amor, del Jordi i la Luz.