dimecres, d’octubre 31, 2018

Libros y Literatura: “Anacaona, la última princesa del Caribe"

Libros y Literatura
Reseña publicada en LIBROS Y LITERATURA



Hace un par de años pasé mi cumpleaños en México. Unas horas de avión, una mente trastornada por el jet lag y un hotel de ensueño. Así empezaron unas de mis mejores vacaciones. Desde que era bien pequeña tenía interiorizado eso de que algún día tendría que viajar al Caribe, o eso es lo que me metió aquel famoso Curro en la cabeza. Pero no tenía ni idea de lo que me iba a encontrar en realidad. Playas de arena blanca, sí. Aguas cristalinas, también. Peces nadando a mi alrededor, por supuesto. Pero encontré algo más, algo que aquellos anuncios no prometían, algo que estaba oculto en el interior de esa postal tan típica: una cultura burbujeante, una historia absorbente y una gente excepcional. 

Me quedé con eso, con esa sorpresa que me llevé al escuchar historias sobre los mayas. Al saber cómo eran realmente antes de que los españoles llegáramos allí. Antes de que el Caribe se convirtiera en una atracción turística. 

Por eso me ha emocionado mucho encontrarme con el libro del que vengo a hablaros hoy: Anacaona, la última princesa del Caribe. Esta novela, escrita por Jordi Díez Rojas es un viaje a esa tierra mágica de la que hablo, aunque más concretamente la acción se sucede en Haití, y también es un viaje en el tiempo, ya que retrocedemos al siglo XV. 

Todo empieza cuando Fray Ramón Paner regresa a Barcelona después de haberse pasado unos cuantos años en tierras lejanas. Partió tiempo atrás junto a Cristobal Colón y trae consigo la historia que se encuentra al cruzar el charco. 

Siempre digo que no me suelen gustar demasiado las novelas históricas. No son mi estilo. Pero me encanta esa sensación de encontrarme con una que me atrapa y que hace que me sumerja en la trama, interesándome por los personajes y por la historia, queriendo saber más y haciendo que me trague mis palabras cuando digo que no me gustan las novelas de este estilo. Este libro escrito por Jordi Díez ha conseguido eso precisamente, que me quedara prendada de las aventuras de sus personajes y que a cada instante necesitara más. Creo que ha sido por una de sus protagonistas: Anacaona, que le da nombre el libro. Es un personaje fuerte, diferente, audaz, que atrapa al lector. Pero no solo ella es importante, sino que encontramos a muchos personajes que adquieren protagonismo según qué momento de la novela. Porque aquí no hallamos buenos o malos, aquí hay conquistadores y conquistados. 

Este es un tema del que podríamos hablar largo y tendido, eso del bueno y del malo. En el colegio siempre me repetían que la historia la contaban los vencedores, pero que no había que olvidar que hay una parte vencida que también tiene mucho que contar. Jordi Díez Rojas lo tiene claro y mediante la voz de los personajes nos va relatando esta historia de buenos y malos. Nos deja ver la perspectiva de cada uno, dejándoles hablar y haciendo al lector partícipe de ello. Así nos queda claro que la historia siempre implica a dos polos opuestos y que ambos tienen mucho que decir. 

En cuanto a la narración, me encuentro con una novela muy bien escrita, cuidada, detallada. Sobre todo llama la atención el lenguaje que el autor utiliza en determinados momentos que hacen que nos traslademos al pasado de inmediato. Estoy pensando en las partes en las que Fray Ramón Paner es el protagonista, ya que el estilo antiguo queda perfectamente reflejado en su discurso y eso hace que el lector viaje a épocas antiguas de inmediato. Otra de las cosas que llama la atención dentro de su narración es la descripción de los lugares. Cuando empezamos el libro nos topamos con la isla La Española, es el momento perfecto para empezar a jugar a un juego en el que las descripciones son las fichas. El autor va moviéndolas poco a poco sobre el tablero, ganando la partida al dejar al lector embobado entre vegetación exótica y mares increíbles. Ese punto de partida es importante, ya que pone en aviso al lector, que se imaginará ya en un primer momento que este libro, además de hacerle viajar al pasado, le va a hacer viajar a lugares idílicos. Una maravilla. 

Por eso, sí, me ha gustado mucho leer Anacaona, la primera princesa del Caribe. Ha sido una experiencia muy bonita esa de volver a nadar entre las aguas cristalinas que tanto me cautivaron hace un par de años. De verdad que no me canso de decir lo enamorada que estoy de aquella tierra y de lo agradecida que me quedo cada vez que un autor me regala un viaje a aquellos lugares. Aunque sea por un ratito.

Escrito por: Ana Segarra
Publicado en: Independently published, Jordi Díez Rojas, Libros de Aventuras, Libros de literatura española e hispanoamericana, Literatura histórica, Reseña

dissabte, d’octubre 27, 2018

L'efecte papallona

Tot just fa dotze anys que vaig sortir de casa per aventurar-me en una història que havia de canviar la meva vida i la del meu entorn.

Fa poc més d’una dotzena d’anys que em vaig plantejar si no seria prou capaç de fer res més a la meva vida de lo que havia fet fins llavors. Va ser una crida interna ensordidora, una veu que xerrava dia i nit sense callar i que aprofitava cada forat de silenci per escridassar-me el cap i l’ànima. Cert que jo tenia llavors una vida perfecte, amb lo perfecte que pugui ser una existència. Havia tingut relacions meravelloses i estava tot just començant-ne una que ha estat la més gran, em guanyava molt bé la vida, tenia (i tinc) un grup d’amics extraordinari, ganes de viure i mil projectes, però sentia que no havia tingut el valor de provar-me la força de viure.

Recordo anar a treballar preguntant-me si allò seria lo que hauria de fer tota la vida, si és que potser jo no servia per res més, si els carrers pels que transitava eren els únics que trepitjaria en el temps que em donés la providència, i tot això es barrejava amb una amargor immensa per no tenir el valor de fer el pas. La por tremenda de perdre un estatus que havia trigat anys en aconseguir versus la seguretat de que en aquell espai no seria feliç per molt de temps.

Va contribuir, i just és de de reconèixer-ho, el valor de la meva parella, la Luz. Una noia d’origen colombià que havia fet el mateix pas anys enrere per anar a Catalunya deixant un espai de benestar a la seva terra només per provar-se les forces en una nova aventura. Ella ho va fer en condicions molt més difícils de les que jo em trobava, així una reflexió en va dur a una altre, i aquesta altre a una de nova fins que la roda es posar a girar amb una velocitat imparable. 

De fet, tan imparable va ser que com deia a l’inici d’aquesta reflexió ens va dur a deixar la nostra Catalunya estimada, empaquetar quatre coses i creuar la mar en la cerca de nous objectius.

Vam aterrar a República Dominicana amb una feina molt més senzilla de la que feia a Sabadell, a una vivenda molt pitjor de que la que teníem a casa, i amb un entorn, que no pas per no ser meravellós, era absolutament més endarrerit del que estàvem acostumats. Recordo la primera nit en plors, assegut a un llit vell  en el que haurien dormit milers d’hostes, pensant la barbaritat que havia comés, el terrible error de canviar una situació perfecte per una aventura sense cap mena de seguretat. Per fortuna, tot just uns dies després d’aquella primera nit va arribar la Luz i tot és va il·luminar, valgui el suat joc de paraules.

Amb ella, amb constància, treball, sacrifici i ganes de viure, hem aconseguit fer-nos un forat en un entorn tan difícil i sense ànima com és Punta Cana.  No és pas fàcil, no, viure a un lloc en el que la gent no arrela perquè només ve a fer diners o vacances, a un lloc a on tot és muntat pel lleure i no pas pel viure, però tot i això ens hem sabut acostumar i fer-nos a aquest paratge d’esperit de cartró pedra.

Tota aquesta reflexió ve al punt d’un missatge que ens hem creuat amb un bon amic al que fa just dotze anys que no veig (bé, fals perquè va tenir al deferència d’acostar-se a la única presentació d’un dels meus llibres que he fet a Catalunya, però tot i això fa molts anys), i en aquest missatge em deia que em seguia via xarxes socials, aquell lloc a on molts posem les nostres vergonyes com si a algú altre els hi importés una mè..., i que tot i la distància em sentia proper. 

I és cert, mai no he deixat de ser proper a casa, als amics, a les notícies, a la ràdio, a la vida catalana, a la nostra situació política i a les ànsies de llibertat de molts de nosaltres. Me n’adono que mai he viscut del tot aquí i que sempre he tingut, i tinc, mig cor a casa. Miro endarrere i veig molt de camí fet, un bon patrimoni, un sac ple de vivències i aventures com mai les hauria somiat vivint a Europa, pors, gaudi, arrugues, amor, família, guanys i pèrdues que s’ajunten en un gaspatxo emocional del que sóc incapaç de treure el vinagre del compost general. 

Evidentment no me’n penedeixo de res, potser una mica de no haver-ho fet abans perquè si m'hagués atrevit amb vint-i-llargs en lloc de amb trenta llargs, ara en tindria deu menys i hauria viscut tot amb ulls més innocents, però de cap de les maneres puc fer un sol retret a la decisió d’haver marxat i a tot lo que ha comportat per a mi i pels meus aquest canvi.

Mai no s’haurien conegut la Juana i el Josep, ni el Carlos hauria sortit de casa, ni el nostre Carlos n’hauria trobat una. No existiria l’Artur. De cap de les maneres hauríem estat pares com ho som ara, ni hauria plorat en veure un panellet, ni el meu pare hauria visitat Colòmbia, ni ma germana pujat a un avió per fer nou hores de vol. Ni el malparit del constructor ens hauria robat més de cent mil dòlars, ni els lectors haurien llegit Anacaona, ni el Nico hauria aprés a fer submarinisme. Són infinits els canvis que succeeixen quan un decideix canviar, deu ser allò que en parlava en James Gleick de l’efecte papallona, tot i que penso que l'aleteig que agita l’aire de Pequín desencadenant una tempesta a Nova York deu ser més fruit de les ales d'un pterodàctil que no pas d’un insecte minúscul.

I de fet ara, quan el silenci es fa a casa i els ulls encara no se m’han tancat de cansament, em sembla sentir de fons un rum-rum que cada cop s’assembla més al soroll de l'aleteig que es va engegar tot just fa una mica més d’una dècada, això o potser és l’aparell d’aire condicionat que fa figa..., ¿qui ho pot saber? 

dimarts, d’octubre 16, 2018

Presentación: "Anacaona, la última princesa del Caribe" en LACUHE




El pasado 28 de abril tuve la fortuna de poder presentar mi novela Anacaona, la última princesa del Caribe, en la segunda edición de la Feria Internacional del Libro LACUHE, en las magníficas instalaciones del Lehman College, en el distrito del Bronx de Nueva York. Este vídeo es un resumen de esa presentación.

Quiero agradecer la invitación y el excepcional trato a toda la gente que han hecho posible la realización de esta segunda edición, y muy especialmente a Dilcia Rosso por su invitación y cariño, así como a Gladys Montolío, presidenta de LACUHE, Yini Rodríguez, Lehman College, José Higuera López, Instituto de Estudios Mexicanos y Jaime Lucero, CUNY.