dissabte, d’octubre 27, 2018

L'efecte papallona

Tot just fa dotze anys que vaig sortir de casa per aventurar-me en una història que havia de canviar la meva vida i la del meu entorn.

Fa poc més d’una dotzena d’anys que em vaig plantejar si no seria prou capaç de fer res més a la meva vida de lo que havia fet fins llavors. Va ser una crida interna ensordidora, una veu que xerrava dia i nit sense callar i que aprofitava cada forat de silenci per escridassar-me el cap i l’ànima. Cert que jo tenia llavors una vida perfecte, amb lo perfecte que pugui ser una existència. Havia tingut relacions meravelloses i estava tot just començant-ne una que ha estat la més gran, em guanyava molt bé la vida, tenia (i tinc) un grup d’amics extraordinari, ganes de viure i mil projectes, però sentia que no havia tingut el valor de provar-me la força de viure.

Recordo anar a treballar preguntant-me si allò seria lo que hauria de fer tota la vida, si és que potser jo no servia per res més, si els carrers pels que transitava eren els únics que trepitjaria en el temps que em donés la providència, i tot això es barrejava amb una amargor immensa per no tenir el valor de fer el pas. La por tremenda de perdre un estatus que havia trigat anys en aconseguir versus la seguretat de que en aquell espai no seria feliç per molt de temps.

Va contribuir, i just és de de reconèixer-ho, el valor de la meva parella, la Luz. Una noia d’origen colombià que havia fet el mateix pas anys enrere per anar a Catalunya deixant un espai de benestar a la seva terra només per provar-se les forces en una nova aventura. Ella ho va fer en condicions molt més difícils de les que jo em trobava, així una reflexió en va dur a una altre, i aquesta altre a una de nova fins que la roda es posar a girar amb una velocitat imparable. 

De fet, tan imparable va ser que com deia a l’inici d’aquesta reflexió ens va dur a deixar la nostra Catalunya estimada, empaquetar quatre coses i creuar la mar en la cerca de nous objectius.

Vam aterrar a República Dominicana amb una feina molt més senzilla de la que feia a Sabadell, a una vivenda molt pitjor de que la que teníem a casa, i amb un entorn, que no pas per no ser meravellós, era absolutament més endarrerit del que estàvem acostumats. Recordo la primera nit en plors, assegut a un llit vell  en el que haurien dormit milers d’hostes, pensant la barbaritat que havia comés, el terrible error de canviar una situació perfecte per una aventura sense cap mena de seguretat. Per fortuna, tot just uns dies després d’aquella primera nit va arribar la Luz i tot és va il·luminar, valgui el suat joc de paraules.

Amb ella, amb constància, treball, sacrifici i ganes de viure, hem aconseguit fer-nos un forat en un entorn tan difícil i sense ànima com és Punta Cana.  No és pas fàcil, no, viure a un lloc en el que la gent no arrela perquè només ve a fer diners o vacances, a un lloc a on tot és muntat pel lleure i no pas pel viure, però tot i això ens hem sabut acostumar i fer-nos a aquest paratge d’esperit de cartró pedra.

Tota aquesta reflexió ve al punt d’un missatge que ens hem creuat amb un bon amic al que fa just dotze anys que no veig (bé, fals perquè va tenir al deferència d’acostar-se a la única presentació d’un dels meus llibres que he fet a Catalunya, però tot i això fa molts anys), i en aquest missatge em deia que em seguia via xarxes socials, aquell lloc a on molts posem les nostres vergonyes com si a algú altre els hi importés una mè..., i que tot i la distància em sentia proper. 

I és cert, mai no he deixat de ser proper a casa, als amics, a les notícies, a la ràdio, a la vida catalana, a la nostra situació política i a les ànsies de llibertat de molts de nosaltres. Me n’adono que mai he viscut del tot aquí i que sempre he tingut, i tinc, mig cor a casa. Miro endarrere i veig molt de camí fet, un bon patrimoni, un sac ple de vivències i aventures com mai les hauria somiat vivint a Europa, pors, gaudi, arrugues, amor, família, guanys i pèrdues que s’ajunten en un gaspatxo emocional del que sóc incapaç de treure el vinagre del compost general. 

Evidentment no me’n penedeixo de res, potser una mica de no haver-ho fet abans perquè si m'hagués atrevit amb vint-i-llargs en lloc de amb trenta llargs, ara en tindria deu menys i hauria viscut tot amb ulls més innocents, però de cap de les maneres puc fer un sol retret a la decisió d’haver marxat i a tot lo que ha comportat per a mi i pels meus aquest canvi.

Mai no s’haurien conegut la Juana i el Josep, ni el Carlos hauria sortit de casa, ni el nostre Carlos n’hauria trobat una. No existiria l’Artur. De cap de les maneres hauríem estat pares com ho som ara, ni hauria plorat en veure un panellet, ni el meu pare hauria visitat Colòmbia, ni ma germana pujat a un avió per fer nou hores de vol. Ni el malparit del constructor ens hauria robat més de cent mil dòlars, ni els lectors haurien llegit Anacaona, ni el Nico hauria aprés a fer submarinisme. Són infinits els canvis que succeeixen quan un decideix canviar, deu ser allò que en parlava en James Gleick de l’efecte papallona, tot i que penso que l'aleteig que agita l’aire de Pequín desencadenant una tempesta a Nova York deu ser més fruit de les ales d'un pterodàctil que no pas d’un insecte minúscul.

I de fet ara, quan el silenci es fa a casa i els ulls encara no se m’han tancat de cansament, em sembla sentir de fons un rum-rum que cada cop s’assembla més al soroll de l'aleteig que es va engegar tot just fa una mica més d’una dècada, això o potser és l’aparell d’aire condicionat que fa figa..., ¿qui ho pot saber? 

dimarts, d’octubre 16, 2018

Presentación: "Anacaona, la última princesa del Caribe" en LACUHE




El pasado 28 de abril tuve la fortuna de poder presentar mi novela Anacaona, la última princesa del Caribe, en la segunda edición de la Feria Internacional del Libro LACUHE, en las magníficas instalaciones del Lehman College, en el distrito del Bronx de Nueva York. Este vídeo es un resumen de esa presentación.

Quiero agradecer la invitación y el excepcional trato a toda la gente que han hecho posible la realización de esta segunda edición, y muy especialmente a Dilcia Rosso por su invitación y cariño, así como a Gladys Montolío, presidenta de LACUHE, Yini Rodríguez, Lehman College, José Higuera López, Instituto de Estudios Mexicanos y Jaime Lucero, CUNY.