Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: setembre, 2007

Sabadell es mou !!!

Hola, Avui he rebut una perla que no podia deixar de compartir en aquest blog. Possiblement molts ja l'hagueu vist, sobre tot si ha caigut abans que en les meves, en les mans de l'Abdó, però de totes maneres aquí la teniu. Sabadell es mou, potser el tipus de gent que balla no són molt dels "meus", però en lloc de destroçar coses es dediquen a fer sàtira i s'han maxacat les meninges per cridar l'atenció des de la rialla i la crítica pacífica, així que FELICITATS. Sabadell es mou, i amb els temps que corren, d'un gris plom que ho cobreix tot, és una bona notícia.

Jo no vui ser la tieta

Imatge
Hola a tots, Suposo que la majoria dels que llegireu aquestes linies estareu aterrant als vostres llocs de feina, o lo que és prou similar, endinçant les cames al fang de la rutina després d'haver fet una mica lo que a cada moment sentieu durant set, catorze o vint-i-un dies, depenent de lo afortunats que sigueu. Escric aquestes ratlles per fer cap, sobre tot a mi mateix, de que no em vui convertir en la tieta del Serrat, aquella ànima sola i trista que es va pansint a poc a poc darrere d'unes normes que només li van servir per envellir. No, jo no vui ser així. I per això he començat un joc, un joc que es diu "jo vull ser", i que us explico tot seguit perquè, si voleu, el jugueu amb mi. Consisteix en trobar totes les coses bones de les persones que tenim al voltant i fer-ne l'home/dona ideal en el que ens voldriem convertir. Vinga, jugueu una estona amb mi, segur que fins i tot d'aquells que us penseu que res no tenen per aportar-vos en trobem una cosa, per pe

L'inventor de la pastilla

Imatge
Hola a tots, Avui m’haureu de perdonar perquè m’atreviré amb un conte. És aquest un gènere literari que mai no he dominat, contant que en domini algun, perquè per la confrontació entre la seva naturalesa, de resum, i la meva, de enrollar-me, hi ha un mon. Però ho vui intentar amb la vostra condescendència. Es diu “L'inventor de la pastilla” Tal dia com avui, no fa encara molts anys, hi havia un país a on tothom vivia d’una manera difícil, treballant força i en feines que, per petites que fossin, sempre eren farregosses i cansades de fer. Una vida, un lloc i un moment, al que gairebé tothom era una mica esclau de la duresa de la quotidianitat. Però alhora era un lloc i un temps senzill, tant que la gent tenia un costum estrany, miraven lluny i marxaven a dormir quan el sol es ponia per llevar-se quan aquest treia de nou la cara. Un dia, algú molt espavilat i amb un gran cor, va fer un invent extraordinari, va dissenyar un artefacte que feia que la gent no hagués de córrer cada dia a