El món que ens ha tocat viure.
Hola a tots,
Com alguns de vosaltres ja sabeu, a la setmana més maca, per mi és clar, de la vida a Catalunya, vem tenir la gran fortuna de viure-la a casa.
Va ser una setmana plena d’emocions, el retrobament amb la família, amb els amics, amb els olors i els colors de lo que havia estat tota la vida la meva casa. Veure al pare, abraçar els amics i deixar-se petonejar pels nebots, per tothom. Veure la que havia estat la nostra fillola. Un moment únic de renaixença interior i de tancament de pactes. Aquells tàcits que es fan els que són de la mateixa família espiritual, aquells que diuen que, per molt lluny que vagis, sempre ets allà.
Van ser, com us dic, uns dies de molta emoció, de molta alegria, i també de molta tristor en saber que cada abraçada i que cada petó tenia tan de primer com d’últim, sabent com sabíem que hauria de passar molt de temps abans no ens tornem a retrobar.
La meva companya em demanava, potser per haver trobat per primera vegada a la seva vida un lloc estable per fer-hi la seva, que no marxéssim, que ens quedéssim allà, al lloc en el que ens sentim arrelats, però jo ...
Jo us haig de ser sincer. Jo volia marxar, tornar al món que m'ha tocat viure ara.
Si els que llegiu això sou dels que em coneixeu ja sabreu que intento no dir mai mentides, des de que un dia m’ho vaig prometre, i ara tampoc ho vull fer. La veritat és que no m’agrada la vida del primer món.
Només arribar d’una realitat tant diferent com la de la República Domini
cana fa que t’entrin ganes de pujar al mateix avió del que acabes de baixar i tornar enrere. Perquè, us estareu preguntant? També jo ho he fet tots aquests dies, i penso que viure al primer món és com fer-ho a dins d’un tratge de neoprè. És similar a viure dins d’una armadura, en molts casos rovellada, que no permet fer ni ser, que obliga a sotmetre't a milers de regles (potser útils per la convivència, però nefastes per la llibertat individual), a milers de permisos, a milers de persones fent tots la mateixa cosa al mateix moment, com hàmsters a dins d’un tub, col·lapsant-t’ho tot i fent soroll sense parar.
Els colors des de l'armadura no són brillants (va ser com si de cop ens hagessin posat al davant una lent agrisada i fosca), i del nas només en surten mocs negres com quitrà.
Perquè tornar doncs?
També ho hagut de pensar, però no tant. Per vosaltres. Per que la nostra vida és coixa sense vosaltres, sense el pare, sense la Xesca, sense el Cecilio, i el Jose, i el Jaume, i el Pitu, i el Jordi, i la Júlia, i el Marc, i l’Oriol, i l'Eva, i els nens, i els colombians que són tan família meva com si hagués nascut a un “cafetal”, la Yadira, i el Rances, i l’Adriana, i el Bisonder, i la Mise, i la Clàudia, i el Dani, i la Sandra, tants i tants com sou que ens heu fet així, tots vivint a dins de la nostra armadura, a dins del nostre cor.
Com alguns de vosaltres ja sabeu, a la setmana més maca, per mi és clar, de la vida a Catalunya, vem tenir la gran fortuna de viure-la a casa.
Va ser una setmana plena d’emocions, el retrobament amb la família, amb els amics, amb els olors i els colors de lo que havia estat tota la vida la meva casa. Veure al pare, abraçar els amics i deixar-se petonejar pels nebots, per tothom. Veure la que havia estat la nostra fillola. Un moment únic de renaixença interior i de tancament de pactes. Aquells tàcits que es fan els que són de la mateixa família espiritual, aquells que diuen que, per molt lluny que vagis, sempre ets allà.
Van ser, com us dic, uns dies de molta emoció, de molta alegria, i també de molta tristor en saber que cada abraçada i que cada petó tenia tan de primer com d’últim, sabent com sabíem que hauria de passar molt de temps abans no ens tornem a retrobar.
La meva companya em demanava, potser per haver trobat per primera vegada a la seva vida un lloc estable per fer-hi la seva, que no marxéssim, que ens quedéssim allà, al lloc en el que ens sentim arrelats, però jo ...
Jo us haig de ser sincer. Jo volia marxar, tornar al món que m'ha tocat viure ara.
Si els que llegiu això sou dels que em coneixeu ja sabreu que intento no dir mai mentides, des de que un dia m’ho vaig prometre, i ara tampoc ho vull fer. La veritat és que no m’agrada la vida del primer món.
Només arribar d’una realitat tant diferent com la de la República Domini
cana fa que t’entrin ganes de pujar al mateix avió del que acabes de baixar i tornar enrere. Perquè, us estareu preguntant? També jo ho he fet tots aquests dies, i penso que viure al primer món és com fer-ho a dins d’un tratge de neoprè. És similar a viure dins d’una armadura, en molts casos rovellada, que no permet fer ni ser, que obliga a sotmetre't a milers de regles (potser útils per la convivència, però nefastes per la llibertat individual), a milers de permisos, a milers de persones fent tots la mateixa cosa al mateix moment, com hàmsters a dins d’un tub, col·lapsant-t’ho tot i fent soroll sense parar.Els colors des de l'armadura no són brillants (va ser com si de cop ens hagessin posat al davant una lent agrisada i fosca), i del nas només en surten mocs negres com quitrà.
Perquè tornar doncs?
També ho hagut de pensar, però no tant. Per vosaltres. Per que la nostra vida és coixa sense vosaltres, sense el pare, sense la Xesca, sense el Cecilio, i el Jose, i el Jaume, i el Pitu, i el Jordi, i la Júlia, i el Marc, i l’Oriol, i l'Eva, i els nens, i els colombians que són tan família meva com si hagués nascut a un “cafetal”, la Yadira, i el Rances, i l’Adriana, i el Bisonder, i la Mise, i la Clàudia, i el Dani, i la Sandra, tants i tants com sou que ens heu fet així, tots vivint a dins de la nostra armadura, a dins del nostre cor.
Un petó a tots.
Comentaris
http://paulocoelhoblog.com/guerrerodelaluz/09.05.2007/edicion-n%c2%ba-146-la-carta-que-no-puedo-responder
Y creo que tu eres de las pocas personas que conozco que de verdad es libre, vivas en Barcelona, en la República Dominicana o en la Conchinchina.
Un beso muy fuerte también para vosotros.
En relació al que has escrit crec que tens tota la raó del món i és per aquest motiu que jo també he decidit desfer-me d'aquest tratge de neoprè que portem tots a sobre i vull anar en busca de la meva llibertat. I deus estar pensant...i de què m'està parlant ara? doncs bé, finalment, tal i com ja et vaig comentar fa temps (en aquella trobada de famílies)el meu xicot i jo ens hem decidit a marxar cap a la India, tenim bitllet d'anada però de tornada, no l'hem volgut agafar perquè volem per primera vegada, deixar-nos endur,disfrutar cent per cent del que hagi de passar durant el temps que hagi de ser...
La veritat és que ens fa cert respecte perquè deixem moltes coses que ens estimem enrere: la família, els amics, la feina, la terra... però creiem que tenim moltes altres coses per descobrir.
Marxem el dia 8 de juny, i posarem en marxa una pàgina web que us facilitaré més endavant, on anirem recollint totes les nostres experiències, que esperem que no siguin poques, i ja sabeu quan ens volgueu venir a fer una visita...allà estarem encantats de rebre-us.
Doncs bé, només dir-vos que estem en contacte i que us envio una abraçada molta forta per tu i per la Luz.
Quina alegria mes gran saber de tu, i sobre tot saber aixo que ens expliques.
Evidentment el canvi que tu fas deixa en calcotets el que hem nosaltres, per aixo us enviem tot el nostre carinyo i recolzament, pero tens tota la rao en que hi han tantes coses per descobrir i tan poc temps que no es pot desperdiciar.
Et prometo que de seguida que la Luz tingui la nacionalitat espanyola i poguem viatjar, el primer de tots sera la India, aixi que t'anirem a veure.
Et vui demanar el favor de que deixis alguna adreca de correu per no perdre del tot el contacte.
I sobre tot us enviem un peto molt i molt gran carregat amb tots els nostres millors desitjos perque aquest canvi sigui una experiencia inolvidable, que de segur que ho sera.
Fins aviat, Jordi i Luz