Avui és Sant Jordi

Avui és el meu sant, Sant Jordi, i també un dels dies més esperats del calendari any rere any. Veure les parades de flors al carrer, els llibres, els mitjans informant de tot lo que passa, la cursa al més pur estil de MotoGP dels escriptors per veure qui és el més venut de la jornada en un dia de màxima expressió catalana, de cultura, de bon rotllo, de companyonia i d’orgull patri, fins i tot en aquells que no se’n senten i que per un dia veuen en la diada un exemple de comportament comú.

I així ha estat per més de cinquanta anys..., però ja no, o com a mínim, ja no tant.

Aviat farà divuit anys que sóc a fora, vivint a un altre país a on tot això no els importa una mé, bé, de fet gairebé res no importa una mé en aquest punt remot perdut a l’oceà, i per això fa una pila d’anys que no veig paradetes de llibres, ni escriptors, ni roses al carrer. El temps s'ha menjat fins i tot aquella il·lusió que tenia de ser un d’ells algun dia, de veure’m estrenant un llibre de la meva autoria i presentant-lo en un Sant Jordi gloriós. 

Avui rebré (perquè sóc molt afortunat) dotzenes de missatges i trucades des de l’altre banda del mar, d’amics i familiars que se’n recorden invariablement del dia d’avui empentats per la sort dels Joans, els Jordis i els Joseps (i les Joanes, les Jorgines i les Josepes, és clar) de tenir un nom viral abans que aquesta conya marinera de la viralitat fos un virus. I em sentiré realment feliç alhora que trist per no ser-hi allà.

Però reconec que el passat mes d’octubre de 2017 alguna cosa es va trencar en la meva pertinença al país, en el meu sentiment d’orgull patri, i tot i que estimo la terra com ho fa qualsevol immigrant, no puc deixar de reconèixer que cada cop se’m fa més coll amunt repetir les tradicions i sentir-les amb emoció. 

En tots aquests anys no he deixat, ni penso fer-ho mentre pugui, de comprar la rosa i portar-li a la Luz en un dia que la florista, només en veure’m entrar a la botiga aquest únic cop l’any, ja em fa el recompte de quants empleats del Catalonia (la cadena hotelera amb la que ens confonen als catalans a Punta Cana) han passat abans que jo per repetir tradició. Són tan bons que fins i tot han trobat un herbot que simula una espiga prou dignament. 

Avui és Sant Jordi, i ens hem de sentir prou orgullosos. Avui agafaré la senyera que guardo amb cura i la penjaré a la palmera de la porta de casa. Rebré amb il·lusió cada missatge i cada trucada, i miraré les noticies per veure com està la Rambla i qui és l’escriptor més venut amb l’esperança que sigui un amic o un autor de l’agència de la Sandra Bruna. Me’n recordaré de l’Albert Salvadó, desitjaré que els llibreters, en especial l'Àngels, facin la caixa de tot l’any i fins i tot desitjaré amb totes les meves forces que la gent llegeixi algun dels llibres que ha comprat i torni a passar per les llibreries d'aqui unes setmanes. Avui faré veure que m’emociona un dia que, a força de perdre-me’l presencialment, també ha anat perdent força al meu cor.

Visca Sant Jordi, visca la terra i moltes felicitats a tots.