L'enyorança del contrabandista
Avui, no se encara perquè, m’he llevat una mica enyorat. He arribat a la feina i lo primer que he fet ha estat buscar al meu reproductor de música enllaunada la cançó d’en Lluís Llach, el Meu País és Tan Petit. I sense poder evitar-ho, la pell se m’ha començat a esgarrifar i el cor a encongir-se. He tancat la porta, de fet encara ho està, del meu despatx i m’he fet un fart de plorar. Estic molt content, perquè després de quasi dos anys de viure a fora no m’ha baixat ni una miqueta el desig immens de tornar algun dia a casa, ni l’amor intens per la terra que em va fer persona, i això m’ha fet sentir encara part d’alguna cosa. Se que aquesta idea de la terra deixada enrere és una idealització de lo que en veritat és, però jo la trobo a faltar. Com a vosaltres. Un petó molt gran. El meu país és tan petit que quan el sol se'n va a dormir mai no està prou segur d'haver-lo vist. Diuen les velles sàvies que és per això que torna. Potser sí que exageren, tant se val! és així com m'