dimecres, d’abril 11, 2007

La meva pàtria

Hola,

Avui reprenc la meva llengua per fer-me ressò d’una realitat que ens persegueix allà on anem.

Primer de tot vull rememorar un article que vaig llegir amb motiu del mundial de futbol d’Alemania aquest estiu, no voldria mentir, però crec que va ser d’en Màrius Carol a la Vanguardia. Deia el periodista que estava fins als dellonces del mundial i dels sentiments exacerbats que despertava i que ell creia que agrupar la gent en equips de futbol depenent del lloc a on havien nascut era tan ridícul com fer equips per la professió, el color dels cabells o el nom del pare dels jugadors, “avui s’enfronten l’equip d’ulls negres contra l’equip dels fills dels Joans” i tot l’estadi rugint en una identificació gutural i ancestral. ¡Ridícul!

Reconec que em va fer pensar i que tenia tota la raó. Sentir-nos d’una o una altre manera o identificar-nos amb gent que en realitat són absolutament diferent a nosaltres només pel lloc en el que haguem nascut és una tonteria. Jo no crec en pàtries i actes patriòtics mes enllà de mi mateix, la meva família, els meus amics i per suposat la meva dona, que són tots els habitants de la meva pàtria.

Fins i tot el propi Dalai Lama va dir que ell quan viatjava, per més que mirava des de l’avió mai no aconseguia veure les línies de separació que ha fet l’home entre països. Però bo és recordar que aquest mateix Lama de la misericòrdia és qui, ple de justicia i raó, va pel mon demanant que tornin el Tibet als tibetans.

Si us plau, no us penseu que jo em comparo amb el Dalai Lama, això si que em faria avergonyir profundament.

Com bé sabeu els que em seguiu una mica, ara estem vivint a la República Dominicana, doncs bé, fins i tot aquí tothom s’esforça moltíssim per recordar-me de quin país sóc jo. Què us assembla! Amb quasi quaranta anys i encara no puc decidir ni que sóc, ni d’on soc. Com és possible?

Fa temps que a la meva pròpia casa vaig decidir deixar d’etiquetar-me d’una o una altre manera, però sempre que surto a l’exterior i algú em demana d’on sóc doncs contesto lo que vull i no falla mai que rebenti, com un bolet, algú per dir-me que no, que jo no només no sóc lo que jo dic, si no que per força haig de ser lo que em diu ell o ella, per lo general algú a qui acabo de conèixer i de qui no se res més enllà de que és imbècil.

I ja estic cansat. M’és exactament igual lo que digui la gent, les lleis, els documents que altres anomenen “oficials”, ells llibres, la policia o els paiassos del circ du Soleil, crec que tinc la suficient edat, capacitat mental i maduresa per saber que sóc i sobre tot d’on sóc.

Lo més difícil i que ningú mai no pregunta ni corregeix és qui sóc, ¿i per què?, doncs molt senzill, perquè per preguntar a un altre qui és s’ha de saber primer qui som, i una vegada trobes la resposta comprens que tots som part de la mateixa realitat, i això, estimats, no dona peu a pàtries ni identitats inventades per ningú.

1 comentari:

Anònim ha dit...

Hola,
Si que te disgusta que te recuerden donde naciste y de donde provienes. A mí no me importa que me lo recuerden, ni me lo planteo. Tampoco tengo la necesidad de mentir, que más dá lo que me digan y además que es lo que me pueden decir que me haga sentir mal de mi país? NADA,sólo si lo critican sin ver yo que tienen razón,y sinó todo lo contrario estoy bien de ser de donde soy y lo llevo digámoslo así "con orgullo", aunque más que orgullo es normalidad, ya que tampoco renuncio a ello.
A lo mejor te ha pasado algo,en el país de donde provienes que no te gusta o tienes malos recuerdos que te provoquen este sentimiento...
Es como todo, que más dá lo que digan los demás.