dimarts, de desembre 20, 2011

Ma llibertat

Què difícil és prendre una decisió tot i saber que és la correcta, i més si aquesta porta enganxades unes tisores gegants per tallar amb les arrels. ¿Cóm es pot estimar tant una terra a la que saps que no tornaràs?

Fa uns dies que en donem voltes al tema i creiem que no volem tornar. No se perquè ho escric aquí, potser per fer una mica de neteja emocional i veure, mentre vaig escrivint, si aclarim algun sentiment ocult.

Ara deu fer més de cinc anys vam creuar l'Atlàntic per iniciar una nova vida, però sempre vam tenir molt clar que tot l'esforç era destinat a tornar més aviat que tard, que aquella aventura que començàvem tenia data de caducitat i que ens estimàvem més que fos propera. Ara ja no és així.

Deixem els amics i la família, que encara hi són dins nostre, mantenim la relació, l'estima i el respecte, aquesta és la pitjor part de totes, la més dolorosa, la que fa que tots els dubtes s'enganxin com les mosques a les tires en que moren a les cases velles d'estiu, però tot i això crec, creiem, que no tornarem. Com a mínim no de manera voluntària.

Fa uns anys, ben bé deu o dotze, el meu amic Jorge ens va regalar un CD de Georges Moustaki. Llavors va ser una gran descoberta, perquè si bé qui no coneix en Moustaki, acostar-me d'aquella manera, amb un CD d'èxits i poder-lo escoltar al cotxe fins al cansament va ser una gran alegria. Amb el meu pobre francès anava trinxant les cançons al meu cap, inventant-me més de lo que entenia però gaudint-les al màxim. Ara, amb tot aquest temps pel mig, la Marina Rossell ha fet un disc amb quasi les mateixes cançons que em va regalar el Jorge però en la nostra llengua. Potser si deixo la lletra d'una d'elles ho entendre més bé, és Ma Llibertat.

Saps prou bé que he sofert
per poder-te oferir
el que més desitjaves.
He canviat de país,
he perdut els amics,
perquè em tinguis confiança.

Ma llibertat,
com m'has anat desfent
dels meus costums de sempre.
M'has ensenyat
a viure en soledat
i a saber-me entendre.
I has fet menys dolorós
el final de l'amor
de tantes aventures.
Sempre m'has protegit;
si res m'ha cohibit
m'has curat les ferides.

No sé per què,
ni com et vaig deixar
una nit de desembre.
Aquells camins
que tu i jo vam traçar
ens queden molt enrere.
I va ser aquella nit,
la nit que et vaig trair
sens recel ni temença,
quan vaig perdre't de cop
per aquest altre amor
que ara em fa presonera.

Una nit de desembre vaig conèixer la meva companya i una nit de desembre ens vam embarcar a terres llunyanes. Una nit de desembre vaig decidir no celebrar el Nadal de cap altre forma que no fos viatjant, amb el conseqüent disgust familiar, una nit de desembre vaig estar a punt de perdre'm la vida, una nit de desembre vaig acabar "El péndulo de Dios" i una nit de desembre vaig tornar a nàixer. Tot en busca d'aquesta llibertat que no sé si mai l'aconseguiré...