Retrobament amb el passat

Hola,

Una reflexió en veu alta. Fa uns dies, amb el meu consentiment, és clar, i fins i tot m'atreviria a dir que amb prou de plaer, m'he retrobat amb un "fantasma" del passat.

Gràcies a la tecnologia ja no n'hi ha prou amb que passin vint anys i estar a deu mil kilòmetres (per sort, per que de no ser així no tindria cap accés a la vida de les persones que estimo i que no estan a prop meu en aquest moment). Però això també dona opcions a trobar-te amb molta gent que ha passat per la teva vida i de les que havies perdut tot contacte.

Sense que tingui a veure amb el cas, avui mateix m'ha demanat per ser "amiga" al Facebook una persona que vaig fer fora perquè es va dedicar a posar-me a parir, i fins i tot insinuar que la meva gestió a l'empresa que treballo no era del tot neta, amb unes mostres d’agraïment personal dignes de figurar en una enciclopèdia com a exemple de cinisme. I si no fos per causa de les xarxes socials, aquesta persona mai a la seva vida hauria tingut accés a colar-se davant meu i demanar-me res, encara que fos “amistat” virtual feisboquiana.

Bé, una mica això és lo que m'ha passat i sobre lo que reflexiono en públic i veu alta, però amb una persona totalment diferent.

Durant els anys he canviat tot lo que he pogut de vida, he canviat de feina, he canviat de parella, he canviat d'amics, he canviat de bens, he canviat fins i tot de mi mateix, he canviat de casa, de família, de país i de mascota. He canviat tant de roba com m'ha estat possible fins a trobar-ne una en la que em sentís còmode. Cada canvi ha suposat, en la majoria dels casos, un trencament total amb tot lo anterior, i ara, de cop i volta, vint anys després m'entra a la vida per la finestra il·luminada del ordinador una persona amb la que vaig conviure i passar alguns dels millors anys, però amb qui la inexperiència va fer que no fos fàcil la sortida.

Després d’un parell de contactes amb molt de cura, lo primer que sento és sorpresa perquè aquesta persona en sap prou coses de mi (senyal que m'ha seguit una mica les passes), mentre jo sóc incapaç de mirar enrere i pensar que fan altres que no siguin jo mateix i els més propers que m'envolten. Una nova mostra del meu egoisme innat.

També me n’he adonat que de cop, després d'una pila d'anys que no en sabíem res l'un del altre, o quasi res, ara vaig amb peus de plom per no fer-ho malbé, per no ofendre-la, mesurant cada paraula per no parlar de més semblant un babau prepotent (que difícil m’ha estat això tota la vida!), o de menys i fer veure que no m’importa. Però no deixo de preguntar-me perquè em preocupa, si fa tres dies no en sabia res? Fins i tot escric aquest article pensant en no pixar fora de test. 

Tan és així que em pregunto perquè? De on ve aquesta preocupació?

Reconec que ha estat una molt grata visita i que em sento molt content de redreçar camins mal trencats, però la pregunta que em faig és quin mecanisme s’activa a dins nostre que ens porta, com si anéssim al volant del Delorian, a tanta velocitat pel temps? 

Per què no tenim la llibertat de caminar sense mirar enrere i al primer xiulet girem el cap a veure qui és que crida?

Crec haver trobat una resposta mig clara mentre vaig fent teràpia davant el monitor, sóc de la opinió de que a la vida hem de portar la motxilla lo més buida possible i que tot lo que ha sortit és millor no tornar-ho a posar, però que quan alguna cosa s’ha trencat a dins de la bossa és millor intentar arreglar-ho per no haver de carregar amb els trossos, encara que sigui tard, i després decidir si ho deixem a dins o ho traiem per sempre de la nostra esquena.

La veritat és que de moment em fa content la situació i tinc la seguretat de que a poc a poc tot s’anirà col·locant al seu lloc, com les peces perdudes d’un trencaclosques que portava molt de temps florint-se al fons de l’armari de la memòria.

Bugada emocional, i molt benvinguda sigui de nou!