dijous, de setembre 13, 2007

Jo no vui ser la tieta

Hola a tots,

Suposo que la majoria dels que llegireu aquestes linies estareu aterrant als vostres llocs de feina, o lo que és prou similar, endinçant les cames al fang de la rutina després d'haver fet una mica lo que a cada moment sentieu durant set, catorze o vint-i-un dies, depenent de lo afortunats que sigueu.

Escric aquestes ratlles per fer cap, sobre tot a mi mateix, de que no em vui convertir en la tieta del Serrat, aquella ànima sola i trista que es va pansint a poc a poc darrere d'unes normes que només li van servir per envellir. No, jo no vui ser així.

I per això he començat un joc, un joc que es diu "jo vull ser", i que us explico tot seguit perquè, si voleu, el jugueu amb mi. Consisteix en trobar totes les coses bones de les persones que tenim al voltant i fer-ne l'home/dona ideal en el que ens voldriem convertir.

Vinga, jugueu una estona amb mi, segur que fins i tot d'aquells que us penseu que res no tenen per aportar-vos en trobem una cosa, per petita que sigui, que ens agradaria tenir. Va, si us asembla començare jo.

M'agradaria tenir l'ànima de la Xesca, l'honradesa i força del meu Pare, la tenacitat de la meva germana, la capacitat d'estimar de la meva dona, el gust per les coses bones del Jordi, i la inteligència de la Mise, els amics del Pitu, la força del Jose, els cabells del Cecilio, la visió de l'Antonio, la familia de la Júlia, el talent d'en John Irving i la capacitat d'explicar del Gabriel, l'enamorament per les coses petites del Cecilio, la fidelitat de la Juana, la paciència del César, l'energia de l'Agustí, les abraçades del Jose, la clase del Toni, la tendresa del Valentí, les intencions del Jorge, les ganes d'aprendre de l'Ivan i el Cecilio, la capacitat d'aprendre del Oriol, la mirada del meu nebot Gerard, la necessitat d'arreglar-ho tot de la Xesca, la sensació de seguretat del meu pare, la llibertat dels pensaments de la meva àvia, la manera de guanyar-se la vida de l'Albert, el valor de la Sandra, la capacitat de feina de l'altre Sandra, la vida pel davant de l'Ainhoa, la fragilitat de la Luz, la mordacitat i les ocurrències del Miguel Angel, les ganes de jugar de qualsevol nen, la duresa de la Luz, i així podria seguir durant molta més estona.

¿Que, us animeu a fer-me costat i juguem? Feu-ne cinc cèntims al cap, o en un paper, o als comentaris d'aquest full. Crec que val la pena saber que volem ser.

Una abraçada a tots i totes,

Jordi