L'inventor de la pastilla

Hola a tots,

Avui m’haureu de perdonar perquè m’atreviré amb un conte. És aquest un gènere literari que mai no he dominat, contant que en domini algun, perquè per la confrontació entre la seva naturalesa, de resum, i la meva, de enrollar-me, hi ha un mon. Però ho vui intentar amb la vostra condescendència.

Es diu “L'inventor de la pastilla”

Tal dia com avui, no fa encara molts anys, hi havia un país a on tothom vivia d’una manera difícil, treballant força i en feines que, per petites que fossin, sempre eren farregosses i cansades de fer. Una vida, un lloc i un moment, al que gairebé tothom era una mica esclau de la duresa de la quotidianitat. Però alhora era un lloc i un temps senzill, tant que la gent tenia un costum estrany, miraven lluny i marxaven a dormir quan el sol es ponia per llevar-se quan aquest treia de nou la cara.

Un dia, algú molt espavilat i amb un gran cor, va fer un invent extraordinari, va dissenyar un artefacte que feia que la gent no hagués de córrer cada dia a comprar perquè amb el seu enginy el menjar s’aguantava prous hores, fins i tot dies, en bon estat. Oh, quin gran invent, quina quantitat de temps es va estalviar. De seguida altres bons homes, també amb grans cors i com el primer, amb grans cervells, van inventar tota un sèrie d’artefactes que van simplificar la vida d’aquella gent d’una manera quasi miraculosa. En poc temps ja no va ser necessari agenollar-se per fregar, ni passar llargues hores al riu o al pou per rentar la roba, també es van estalviar les cremades a cuines de llenya, i fins i tot algú va pensar que per fer tot això més còmode i agradable era necessari posar música, i també va inventar un aparell per sentir-la. ¡Quina alegria de vida, quin munt de temps per gaudir que mai ningú no havia tingut!

Aquells homes i dones, i sobre tot els seus fills, es van convertir en els personatges de conte més lliures de tota la història de la literatura. Mai els contes havien tingut gent amb tant de temps i capacitat per créixer, per ser ells mateixos.

Fins i tot, per increïble que pugui semblar, algú va desenvolupar el miracle més gran, els homes i les dones podien anar a centres a on els curaven quan estaven malalts. Impressionant.

I lo més increïble encara que va passar va ser que es va inventar un nou aparell, l’últim del compte. Assentats a sobre de coixins, fins a aquell moment reservats pels nobles i rics de la vida, la gent que mai no ho havia pogut fer ara descansava els seus nous culs d’una manera impensable poc temps abans, i mirava per una finestra nova com era la gent que vivia en llocs tan llunyans fins llavors que ni tants sols en sabien els noms.

Tot era màgic i nou, tant que moltes de les coses s’havien d’anomenar sobre la marxa perquè mai no havien tingut nom abans.

Però poc a poc aquest temps va anar canviant, i els bons homes que van descobrir i inventar tot allò pel benefici dels seus congèneres, van ser canviats per d’altres que van veure de seguida com aquell mon nou, de coses noves i il•lusions fins ara soterrades, s’havia dotat d’una gana esfereïdora. Aquella bestia que s’havia despertat com un gat després d’un llarg hivern, era prou capaç d’empassar-se qualsevol cosa amb o sense botons que els hi fes la vida encara més còmoda.

¿Perquè volem més coses? En deien alguns, i d’altres els explicaven que amb tot allò nou que s’anava imposant les seves vides sense sentit agafarien volades que no podien ni somiar. Però si la majoria de les coses són les mateixes amb altres embolcalls, se’n queixaven els més retrògrads. Carcamals, els hi deien, cavernícoles que no deixeu avançar el progrés, si per vosaltres fos encara rentaríem a ma, els acusaven. I a poc a poc aquestes veus noves, plenes de les raons del progrés es van imposar.

Veus que l’únic que feien era alentar al gat, ara convertit en lleó de dimensions goliàtiques, i donar-li de menjar sense parar. Algú veurà tot lo que està passant i no podrem seguir donant el mateix pinso al gat, es deien entre els que movien les veus del progrés. Hem de fer alguna cosa perquè no sen adonin, es van dir.

Llavors algú, el més llest de tots, va veure que la gent pagaria qualsevol preu per totes les coses, ara sense sentit, que els hi posaven al davant i que ningú no s’en podia estar de comprar. Només era qüestió de saber-ho fer, de donar la pastilla de la gana infinita al gat. ¡La que ell havia inventat!

En prendre aquesta pastilla, que primer va creure que no es podia viure sense ella, a poc a poc la gent es va començar a quedar cega. Sense que ningú sabés perquè, els seus ulls, fins a llavors oberts i desperts a les coses que els passaven, es van anar aclucant. A poc a poc tota la gent que havia nascut d’aquells primers homes i dones lliures per primera vegada en la història dels contes, no havien estat capaços de gaudir d’aquesta llibertat i queien, un darrera l’altre, en el pou que els hi havien preparat les veus que no callaven mai.

De mica en mica un element nou als cosos de la gent va començar a fer-se l’amo sense que ningú se’n adonés. Va ser lent, però efectiu, unes bosses enormes van començar a sortir a les cares de la gent, com gripaus en cel, es van començar a inflar a sota dels ulls, que cada vegada tenien més coses per mirar i menys espai per fer-ho. Les bosses es van convertir en el testimoni de lo que costava seguir les veus del progrés i ningú no es va espantar, al contrari, ho van prendre com un testimoni dels que estaven al davant. El més llest de tots, el que va inventar la pastilla, reia al seu laboratori mentre veia com els seus conciutadans perdien la capacitat de veure i només els quedaven les orelles per sentir sense parar, fins i tot a l’hora de dormir, les veus que ells feien anar.

¿Com ho vas saber, com vas saber que passaria això?, el van preguntar els seus col•legues inventors. Molt fàcil, els va dir, un home només és lliure al seu llit i al seu pensament, els hi vaig treure l’un i l’altre. Ara ja no dormen i només pensen lo que les veus els hi diuen.

Si pareu orella, podreu sentir de lluny com les rialles del més llest continuen ressonant, mentre cada vegada més i més gent te al davant dels ulls unes bosses enormes plenes de tota la porqueria que han comprat a canvi de la seva llibertat. Unes bosses flàccides i plenes del pus de la inutilitat.

Els homes i dones més lliures des que es va inventar el conte ara ja no ho són. Són víctimes de l’últim invent, be, de fet d’un recalentat que sempre havia funcionat. ¿Com hem d’anomenar al descobriment?, li van preguntar els altres tècnics, i el més llest de tots, aquell que havia inventat la pastilla de les bosses als ulls, va dir, enveja, li podeu dir així.