dimarts, de juny 07, 2011

El perroflauta

Hola,

Tinc vora de trenta anys, una mica passadets, però estic bé físicament. De fet em trobo de meravella. Potser una mica de mal a l’esquena de dormir al terra, però els ronyons els tinc nous de trinca.

Tinc sort perquè diuen que he nascut a Europa dins de la generació amb més temps de pau de tota la història, he tingut accés gratuït a l’educació, a la sanitat, em van operar de la fimosi quan era nen, a l'oci, anàvem amb els pares de vacances al poble per l’estiu, i al benestar, mai no em van faltar un parell de sabates noves pels canvis de temporada.

Malgrat tot un dia vaig descobrir que ens enganyaven a tots. L’educació era feixista, la sanitat era feixista, la roba que em compraven era feixista, els mestres, els companys de classe, i sobre tot els meus pares, també eren feixistes. Amb vint-i-cinc anys, i quan començava a treure’m un parell d’assignatures de primer de periodisme, els molt cabrons em van obligar a fer d’ajudant a un magatzem, però com que tothom em tenia mania ho vaig deixar. A més em pagaven una merda per una pila d’hores de feina, quasi vuit cada dia! Feixistes!

Llavors vaig marxar de casa amb uns companys de la uni i, aprofitant el cotxe de quatre pijos, vam arribar a Amsterdam. Va ser una època entranyable, allà arribava tot de gent fugint del feixisme i quan veiem una casa que no hi havia ningú, ens preníem el nostre dret universal a la vivenda, i ens hi instal•làvem. Recordo a Amsterdam un pis preciós davant del canal, extraordinari. Tenia un cartró per a mi sol que li feia la volta les nits de molta humitat. Allà va ser que vaig aprendre com guanyar-me la vida. Una noia de Nova Zelanda em va ensenyar a tocar el tambor, però era massa gran i pesat, molt feixista, per lo que vaig veure clar que era molt millor canviar-lo per una flauta trobada a una paperera (els holandesos són molt nets), i com que tenia temps, dons m’hi vaig posar fins que vaig ser capaç de tocar d’una tirada el Blowing in the Wind.

Aquesta cançó, que va ser la única que em vaig aprendre, em va anar molt bé quan me’n vaig anar a Londres, ja que un noi irlandès, només sentir-la, es va posar a cantar i tots dos vàrem compartir durant molts dies el mateix cartró a un parc ple de feixistes que anaven a la feina i que, de tant en tant, ens tiraven quatre monedes a dins d’una de les llaunes de conserves que recollíem als vespres del contenidors de brossa d’un supermercat. Londres em va agradar perquè aconseguir roba era molt més fàcil que a Amsterdam. Els anglesos tenen el costum de llençar peces de roba pot fetes servir. Amb l’irlandès, que no recordo com es deia, vàrem fer un pla de recollida quasi diari amb un carro agafat d’un supermercat que omplíem els vespres amb tot lo que trobàvem que ens podia fer falta. Era força cansat, i per això me’n vaig anar de Londres.

A França vaig arribar a Lió, però no em va agradar. La policia francesa era feixista.

A Brussel•les lo mateix.

I vaig tirar fins a Roma. Allà si! Les seves fonts d’aigua calenteta a mig matí eren una meravella tot just quan ens despertàvem. Passava les tardes a un passeig molt gran amb els meus col•legues moros, que venien bosses i roba d’imitació, i tocava la cançó de la flauta per a ells. Menjava pasta amb salses boníssimes del container d’un restaurant i pixava als peus de les estàtues. Mai havia vist una ciutat amb tantes estàtues com Roma. Va ser allà a on em van començar a seguir dos gossos, el u i el dos, perquè posar nom als animals és de feixistes.

No va durar gaire, de fet em vaig cansar de menjar pasta i quan va arribar l’hivern tots els cartrons estaven humits per un riu que diuen que creua la ciutat, a més les cases que ocupàvem estaven molt lluny del centre i havia de caminar cada dia quasi una hora. És clar que tenia tot el dia per fer-ho..., però la qüestió és que em vaig cansar tot just quans amb un grup de companys ens vam assabentar de que Catalunya per fi havia deixat de ser feixista, i ens hi vam anar.

D’això fa uns tres anys. Sense dubte els millors de la meva vida.

Vam començar per Girona fins a viure al centre de Barcelona, perquè és molt millor viure al centre que a fora. A més la gent et tracta més bé. Et tiren roba i menjar, i la policia no et pot fer res. Apa que no vam riure quan els llençàvem testos des dels sostres i els pitufos ens miraven amb cara de rabiüts. Allà vaig conèixer la Sandra, i el ú i el dos van fer també les seves amistats. Des d'Amsterdam que no havia fumat herba tan bona i tan sovint.

Fa uns mesos que ens van fer fora de la nostra casa, Catalunya torna a ser feixista, però per sort ara podem viure més al centre encara, i la gent ens porta tot de coses només que algú les demani per Internet.

Des del nostre cartró, amb la Sandra, el ú, el dos, el tres, el quatre i el cinc, i tota la vida que carreguem entre tots a sobre, hem decidit fer una revolució per treure el mon del capitalisme feixista, jo ja m’he apuntat a una comissió per parlar-hi.