divendres, de desembre 13, 2013

Catalunya, què en penso

Abans de plantejar les meves idees respecte al procés que està vivint Catalunya en aquest moment històric, vull deixar clar, amic lector, les meves tendències, ja que si alguna cosa vull remarcar en aquestes línies és el debat i la honestedat per sobre de tot. 

Jo sóc català, no és que em senti, o ho pensi, sinó que ho sóc, sóc català perquè fa molts anys vaig decidir que era lo que volia ser i tothom té dret a decidir que vol ser. No sóc nacionalista, no sóc independentista, no sóc res que porti “ista”, no crec que els catalans siguin millors o pitjors que qualsevol altre poble del món, i penso que tenim, entre nosaltres, el mateix percentatge d’imbècils, gent bona, gent dolenta, genis i visionaris que a qualsevol altre lloc. Així doncs, la meva posició de català es de reafirmació personal, no de contraposició a cap altre opció o pensament.

Dit això volia parlar de dos temes, un del que me’n sento molt orgullós i un altre del que sento vergonya aliena. Aquests dies s’ha fet un fòrum històric, científic, pseuducientífic,  o com li vulguin dir, que té per nom “Espanya contra Catalunya, una mirada històrica”. Realment no sé què han parlat en aquest fòrum, ni qui són els participants, ni m’importa un pebrot. La única cosa que voldria saber és qui ha estat el burro que ha decidit posar aquest títol al simposi, i més encara, perquè la Generalitat de Catalunya, que ens ha de representar a tots, hi ha posat el seu segell i els nostres diners. Potser lo que s’ha parlat en aquesta trobada ha estat molt interesant, i fins i tot de valor històric, però, ¿a què ve aquest enunciat que només busca una confrontació estèril, malcarada i faltada de la més mínima educació i respecte per l’altre? ¿Què vol dir Espanya contra Catalunya, contra quina Catalunya, i quina Espanya, els governs respectius, els partits de dretes i d’esquerres d’un i altre lloc, el proletariat contra el capital, la gent? He sentit vergonya i ràbia en veure que els nostres dirigents s’han venut al titular fàcil i la estupidesa del que només busca confrontar en lloc de cercar el seu camí.

Senyors, jo no sóc català per que ningú estigui en contra meva, o perquè estigui jo en contra de ningú, sinó perquè ho sóc, i punt. M’importa un rave si Cristòfol Colom va néixer a Sevilla, o a un barri d’Egara, com m’importa la mateixa planta brassicaceae lo que va passar al 1714, des del punt de vista de la meva identitat. Com a curiós i aprenent d’escriptor m’apassiona, però no baso la meva pertinença al poble de Catalunya per lo que va passar o deixar de passar, sinó per lo que sento que podem aconseguir sent com som: un poble petit de gent emprenedora, més bona que dolenta, i moguts per la il•lusió que genera qualsevol desafiament com el que tenim al davant. 

Així doncs, ¿per què han fet aquest simposi de “Espanya contra Catalunya”, per deixar-nos en ridícul i fer-nos avergonyir davant el món? Com si no poguéssim fer el mateix simposi canviant el “Espanya” per Catalunya i havent-ho enunciat com “Catalunya contra Catalunya, una mirada històrica”, que segurament tindria més pes històric i científic que no pas l’altre. Ho dic de veritat, aquest enunciat em va deixar sense arguments per defensar-nos i amb el cor fred.

I l’altre cosa que volia dir és manifestar el gran respecte i orgull que sento pel president del país, pel senyor President Artur Mas. Durant anys i anys a casa no hi ha hagut ningú amb el valor d’aquest senyor, fora de la època desgraciada de la República, ningú que tingués tant a perdre, i que tot i així hagi decidit ser conseqüent i tirar endavant lo que va prometre. Un senyor que es va presentar a unes eleccions amb un programa i que, quan no el va poder complir, va dissoldre el Parlament i tornà a consultar al poble, perdent una part molt important dels seus votants, i així i tot ha seguit endavant amb lo promès. Se’n diu democràcia d’això.

Fa molts mesos vaig escriure un altre article polític en el qual em preguntava què passaria, si els senyors Mas i Junqueres, President i cap de l’oposició, tindrien el valor de fer el pas històric al que estaven cridats. Doncs avui, tot just un any desprès d’aquella gran pregunta que ens vam fer molts en conèixer el resultat de les eleccions, tenim la resposta. I estic orgullós de que els nostres líders polítics, per una vegada a la vida, hagin estat a l’alçada de lo que es demanava d’ells.

Ara vindran mesos de tensions, de lluites internes, de cops de colze per sortir a la foto, o per no sortir-ne, situacions en que tots ens haurem de definir, a casa, famosos, polítics, periodistes, gent del barri, família, tots tindrem la gran oportunitat de dir què pensem, perquè hi ha una cosa en la que tots, o la gran majoria, estem d’acord, i és en ser preguntats per manifestar en llibertat i democràcia què volem, a on volem anar, i  amb qui. 

Tan de bo hi siguem molts els que ens sentim catalans, molts els que marquem les caselles sí i sí, però sobre tot espero i desitjo que tots siguem suficientment madurs i intel•ligents per saber entendre el gran moment que hem tingut la sort de viure, i actuar en consciència, sigui quin sigui el pensament de cadascú, i que al dia següent de la consulta tots anem de la mà en la direcció que la majoria hagi escollit.

Per a mi el camí que vull és clar, Catalunya independent, un país al que per fi tinguem la capacitat d’equivocar-nos sense fer les culpes a l’altre, que les penúries que passem siguin pels nostres errors, però també que tinguem la capacitat de fer un marc social millor que l’heretat, més just, més conseqüent amb la nostra realitat, amb els nostres errors i encerts. Un país d’acollida que ens representi, que puguem presumir de símbols d’identitat com la resta de pobles, animar a la nostra selecció, viatjar amb un passaport del nostre país escrit en els nostres idiomes, escollir la nostra nació quan qualsevol programa informàtic o pàgina web et demana d’on ets. Una cosa tan senzilla com dir “sóc català” i no haver-ho d’explicar. Jo sí ho  vull, sí i sí ho vull.