¿I ara què?

Ahir va ser un dia estrany, un d’aquells dies en que no saps si has fet el negoci de la teva vida o t’han encolomat un tros de ferralla a preu d’or. Que ningú extregui conclusions de la comparació, Catalunya no és cap tros de ferralla.

Després de les eleccions d’ahir em queda un regust estrany, entre dolç i agre. Dolç perquè dos terços del parlament són clarament independentistes, i això per a mi és una gran notícia, però agre perquè el primer president de l’era moderna que s’ha atrevit a plantejar una secessió ha resultat afeblit. És possible que la baixada considerable de vots de CiU es degui a una campanya pèssima, dissenyada més per enemics que pels propis, que la imatge de guanyador absolut se’ls hi hagués pujat al cap imaginant un Artur Mas (a qui li tinc un respecte enorme i a qui agraeixo que hagi estat tant valent) entrant per la porta gran de les institucions europees i dient, ei, aquí uns senyors, estem esperant.

Això sembla poc probable en aquests moments, en que fins i tot he llegit que es demana el cap den Mas, com si hagués perdut.

Però ahir van quedar clares moltes coses, una, i de molt important, és que el Parlament per primer cop en els últims setanta anys està clarament a favor del dret a decidir, una altre que el President Mas ha pagat car el seu paper de messies, i que Catalunya no vol un messies, també va ser esclaridor que els espanyolistes sempre són, han estat i seran els mateixos, del 15 al 20 % dels vots. No deixa de ser remarcable també que el PSC, allò que abans se’n deien “socialistes”, tenen al seu cinturó roig un pou de vots que no s’esgota mai.

Per a mi hi ha un aspecte que no he sentit dir a ningú, i que crec que ens hauria estalviat molts mals de caps, passats i presents, i és què hauria passat si a Catalunya hi hagués segona volta. No entenc encara perquè CiU no la plantejà. Ens hauríem estalviat tripartits que ens han portat a la més gran de les ruïnes econòmiques (no socials), i ajudaria a no tenir un parlament atomitzat i de difícil govern com el que ha sortit ara. 

És molta la gent que vota per principis polítics, però també n’hi ha un bon grapat que ho fan per tactisme, és a dir, voto ERC, tot i no estar del tot d’acord amb les seves idees polítiques, perquè obligui a la majoria den Mas a anar cap a la independència. Estic segur de que aquest aspecte ha influït, i força, en els resultats d’ahir. O el cas de C’s, que s’han endut vots del PP perquè hi ha votants d’aquesta força que encara els troben febles en la seva argumentació.

La gran pregunta, i que a poc a poc s’anirà aclarint, és quines parelles, o trios, de ball es crearan després dels resultats d’ahir. 

Haurem de demanar una cosa gairebé impossible de fer, i és cordura als polítics, consciència del moment històric que els ha tocat viure, i compromís amb els seus programes electorals. Que deixin de banda els interessos partidistes, les animadversions personals i facin la feina per la que els hem escollit (o heu, perquè jo no vaig poder votar). Difícil, ¿oi?. Els dos caps encarregats de fer aquesta feina han de ser en Artur Mas i Oriol Junqueres, ambdós crec que prou capacitats i prou catalans per prendre sentit de la seva obligació, i fer el màxim d’esforç per aconseguir un pacte de govern que ens els propers quatre anys ens porti un referèndum per poder escollir si els catalans volem ser, o no, un nou país al mon. Espero de tot cor que no cometin l’error de no entendres el seixanta per cent del parlament i comencin a fer pactes amb forces clarament contraries al dret de decidir, només per aguantar-se a les cadiretes.

La resta, polítiques socials, econòmiques, etcètera, tan importans, les veritablement importants, crec, amb la ma al cor, que ningú pot fer res, i menys pertanyent a un país com l’espanyol que ara veurà, a on el mon sencer llegeix “independència”, feblesa, i farà tot lo que estigui a les seves mans per aprofitar-se’n, fins i tot a costelles de la gent, que és qui paga sempre els seus jocs de trons. Amb tota honestedat crec que la única manera de poder fer polítiques és sent un país (i quasi ja ni així), i això només s’aconseguirà si ERC i CiU, CiU i ERC, emulant els anys vuitanta, aconsegueixen fer un pacte de país.

Si ho fan, ho aconseguirem, i ja decidirem pel camí cap a on volem anar, si cap a un país més social, més capitalista, Las Vegas o Boston, però si no ho fan, serem la rialla de tota Europa i ens costarà desenes d’anys recuperar-nos d'aquest moment.

Per felicitar-nos: els PxC (que haurien de tenir prohibit fer servir la “C”) no han tret res de res.