Una de catalans

Hola,

Avui m’ha passat una d’aquelles coses que em sembla que només ens poden passar als catalans.

Com algun que altre diumenge, avui hem anat amb uns amics a una de les magnífiques platges que tenim a la zona i que, a més a més, no són conegudes pel turisme. És un lloc paradisíac a on hi ha un petit restaurant de preus, diguem, no accessibles a la majoria dels habitants, però que de tant en tant ens agrada anar-hi perquè no deixa de ser un lloc extraordinari.

El tipus de gent que si arreplega és de lo més divers, la veritat, però hi ha una bona quantitat d’espanyols que treballen a la zona en càrrecs directius, empresaris, o gent que fa molts anys que hi viuen i estan ben situats. I dins d’aquests hi han molts, però molts, que semblen directament sortits de l’anunci de “Amo a Laura”, amb els seus polos per sobre de les espatlles, pantalons bermudes fins a mig genoll, mocassins…, o sandàlies menorquines, és clar, el osea a la boca, fent joc amb tones de botox, i ulleres tipus vidre d'autobus de cinquanta-quatre pax.

Dons bé, avui estava amb el meu fill i no recordo que li deia, que s’aixequés, o que m’agafés de la ma, quan se m’ha acostat una mena de barbie de cinquanta i pico cirugies, estirada arreu, amb la boca de Mickael Jackson (potser era la mateixa…) i m’ha dit una cosa que encara ara em volta pel cap, i que fa que m’hagi decidit a escriure-la al blog.

Ha vingut fins a mi, amb un somriure sincer (operat, però sincer), i em diu: “Que gracia, tan pequeño y ya le hablas mallorquín”

Com que no sabia que dir-li, com a mínim no sabia que dir-li sense engegar-la a fer punyetes, he callat com si no l’hagués entès i he continuat amb el meu fill.

Però, oi que això només ens pot passar als catalans?