S’acosta Sant Jordi, per a mi un dels moments que em fan sentir més enyorança de la meva terra, i de la meva gent, de tot l’any. Un dia, per sort a més el meu Sant, en que la gent de Catalunya intenta viure una realitat idíl·lica. Un dia en que tothom fa veure que estima a algú, i que te interès per qualsevol tipus de literatura. És extraordinari.Però si mirem la realitat, tampoc s’aparta gaire d’aquesta visió idíl·lica, és a dir, si algú ens veu des de fora el dia de Sant Jordi lo que realment veurà és un poble que surt al carrer per a reconèixer als seus estimats regalant símbols, un d’amor i l’altre de cultura. I fins i tot nosaltres mateixos, en un moment de dificultat compartida, en aquest dia ens oblidem i fem lo que s’espera de nosaltres, repartir els mateixos símbols d’amor i de cultura.
Llavors, si ho fem aquest dia, i regalem amor i cultura, encara que la resta de l’any no siguem tan amorosos ni tan cultes, mentre ho fem, ho som. Aquesta és la realitat.
I és d’això que m’agradaria parlar, vincular els símbols de Sant Jordi a la nostra vida de cada dia.
Ara passem per un moment complex, diuen que de crisi econòmica. Cert. Però, per a mi, aquesta crisi no és la més important. Diuen els americans (burros en moltes coses, però llestos en d’altres pel seu caràcter emprenedor) que les crisis són el millor moment per evolucionar, i jo estic del tot d’acord.
No vull parlar de la crisi econòmica, si no de les crisis personals, de lo molt i molt bé que ens venen per evolucionar. Evidentment hi ha diferents tipus de crisis, des d’un acomiadament o un canvi de feina, a una crisi real produïda per la mort d’un ser estimat, passant per la pèrdua d’amics o una separació. De totes elles podem sortir revalorats.
Qui em conegui una mica ja sap que en penso dels divorcis, i fins i tot lo bons que són en alguns moments de la vida per netejar i buidar les nostres motxilles vitals, igual penso dels amics, aquelles amistats que es perden pel camí i que són canviades per unes altres. Moments tots ells de pèrdua momentània, però de felicitat extrema en el temps perquè ens permeten avançar en un camí nou, al que mai hauríem arribat d’anar amb tant de pes a la nostra esquena, i que ara, alliberats de les porqueries del passat, podem enfrontar-nos amb tota la força posada només en el desig d’avançar.
Per això les crisis són oportunitats, grans oportunitats en las que refer-nos, reconstruir-nos en noves persones, en millors persones. Com quan de petit canviaves de col·legi i tot d’una havies perdut tots els mots amb que els antics companys t’havien batejat i podies ser un nen diferent. Un nou expedient, un nou llibre en blanc per començar a escriure. Això són les crisis, i així crec que les hem de veure.
Una altre cosa són les pèrdues reals d’éssers estimats, perquè no et permeten la reconstrucció des del creixement, si no des de la més profunda de les penes. Les altres crisis són petits talls a la nostra carn d’homes, petites, o grans, cicatrius que ens afecten només en la epidermis, i de les que fins i tot en podem presumir passat el temps, però aquestes pèrdues d’éssers estimats són amputacions que mai no es curen. Amputacions que després de produïdes encara ens fan sentir com si estiguessin enganxades al nostre cos, picor als dits del peu d’una cama extirpada. Però fins i tot d’aquestes grans crisis reals hem d’aprendre i créixer per ser millors, ja sigui recordant les coses bones que ens van ensenyar, o intentant no fer mai allò que no es agradà d’ells. Recordar, en les seves pèrdues, la nostra insignificança i la necessitat vital d’aprofitar la vida en fer un pas més del que se suposa que hauríem de donar. I l`hem de fer, ¡l`hem de fer!
Sóc de la opinió que els gestos, els pensaments, la rutina, i la manera d’actuar al final són els que fan la persona, i que si som capaços de pensar i actuar com si sempre estiguéssim creixent, al final ho fem. Si cada dia ens comportem com si estiguéssim feliços, i fem un somrís continu a la vida, al cap del temps aquest hàbit es converteix en la realitat, en la nostra realitat.
Igual que Catalunya, per un dia, s’esdevé en un país d’amor i cultura només pel gest de sortir al carrer i fer-ho veure, nosaltres, a la nostra vida, ho podem fer igual.
Però no només per un dia, si us plau, si no per sempre.
La rosa més gran, aquest any, per la meva estimada Mise.
Comentaris
Mise.