dissabte, de febrer 21, 2009

I ja van dos...

Hola a tots,

Avui tot just pensava que ja fa més de dos anys que vem marxar de la nostra terra per començar camí en un lloc que molts relacionen amb el paradís.

El dia que va fer un any de la meva sortida inicial vaig publicar un post, i ara, que ja han passat dos, ni tan sols em vaig adonar de la data d’aniversari.

Moltes coses han passat en aquests dos anys, moltes al mon, moltes a la nostra família, als nostres amics, però sobre tot a nosaltres mateixos. I avui puc dir amb tota la tranquil·litat del mon que som dues persones totalment diferents als que vem marxar aquell llunyà novembre de 2006.

La nostra idea llavors era marxar per estalviar i tornar a casa tan aviat com poguéssim, fins i tot ens vem posar el termini en dos anys. Ja han passat i no és així. I no només perquè econòmicament no tinguem la capacitat encara de tornar, gràcies en part a les meves intuïcions borsàries i a l’ajut del traïdor del constructor, si no perquè ens trobem a gust aquí.

Recordo que al principi se’m va fer molt coll amunt estar separat de la gent que estimo, de la família i dels amics principalment, i que aquest “live motive” era un gran pes per tenir presa per tornar. Malauradament (o per sort), i per greu que puguin semblar les meves paraules, ja no sento aquest pes. És evident que trobo a faltar moltíssim els meus amics, el meu pare i ma germana, però no és un motiu prou fort per haver de tornar. És clar que estimo moltíssim als mateixos que estimava, que no ha canviat ni un petit grau aquesta estima, enyoro i estimo a la Xesca i al Toni, al Cecilio i la Maria José, al meu pare, és clar, a la Júlia que sempre la tinc present, les converses amb el Miguel Àngel i la mirada intel·ligent de la Mise, a tots, al Pitu i la Barbara, al Jordi i la Roser, al Salvattore i l’Elena, a qui vaig poder conèixer fa poc, al Jaume, i a molts que espero no us sentiu malament si no us trobeu en aquesta improvisada llista. Però tot i així no vull tornar.

Per suposat la vida sempre te sorpreses i potser només en acabar d’escriure aquest post em truquen de l’empresa i cap avall que fa baixada, desitjo i espero que no sigui així.

No se realment si hem patit una evolució o una involució, de veritat que en tinc forts dubtes sobre això, però de lo que estic absolutament segur és que la nostra vida aquí és molt més fàcil (amb les seves dificultats), tranquil·la i plena de la que fèiem a la meva estimada Catalunya.

En aquests llargs dos anys he tingut l’oportunitat de conèixer gent nova (encara avui puc dir que no he fet cap amic, si be el Samuel, el Germán i la Juana podrien anar ocupant aquest qualificatiu...), però sobre tot he tingut la gran oportunitat de fer moltíssimes coses, algunes d’elles impensables a Barcelona, com per exemple pujar en avioneta, en catamarà, en buggie, en moto, en monstercar, en quad, en 4x4, en camió, en llanxa, a cavall, i lo que és més increïble, les he pogut “conduir” totes. He visitat coves i platges, boscos, palmerals, els fons marins, vaixells enfonsats, he aprés a fer submarinisme, i a esquivar motoconxos per la carretera, he menjat moro, llagosta, mofongo i lambí, he vist nens i nenes per tot arreu sempre amb les dents blanques pel davant, també d’altres que no ho passen tan be, morts tirats a la carretera coberts amb un cartró sense que ningú els recollís i gent disposada a fer-se la mollada de la seva vida per ajudar-me a treure el cotxe atrapat a un fangal en mig d’una turmenta tropical, he viscut huracans, vaguades, sol i pluja en poc més de cent metres, he anat a Miami, i a Jamaica, he vist tallar la canya de sucre a matxet, haitians amb les pells pintades de blanc pel dia de tots sants, esglésies inverosímils amb cabres passejant pels seus sostres, he deixat de córrer i fumo més de lo que voldria, però estic moreno, he anat a sentir predicadors, em diuen príncipe, he après que vol dir ponchar a algú, i se qui és A-Rod, també se distingir la baxata del merengue i he escoltat el Perico Ripeao, em fa gràcia que tot es diu Duarte i he vist als nens cada matí posar-se en posició de firmes per veure l’alçada de la bandera, i lo que em falta encara !!!

Sempre tinc a la meva oficina tres fotografies fixes, una que surten el Jose, el Jordi, la Roser, el Cecilio i la Maria José assentats a un catamarà, record de la seva visita, una altre amb la meva estimada Julia, el seu home que tothom confon amb el cantat de Jarabe de Palo, je je je, i els seus dos guapíssims nens, i una altre en la que està tot l’equip de vendes de la meva antiga empresa, amb el Pitu al capdavant. Escolto RAC1, llegeixo amb extraordinària alegria cada correu que rebo del Miguel Àngel, recordo a la Xesca en totes les meves oracions, i parlo amb el meu pare cada vespre pel Messenger, però no vull tornar.

Desconec que i quant em durarà aquest sentiment, però us haig de reconèixer que fora d’Europa tot és molt més clar i el temps es mesura d'una altre manera.

Fins ben aviat, tan de bo ens vingueu a visitar i pugueu entendre de primera ma lo que he intentat explicar, com sempre a modus de teràpia, en aquest article.

Un petó molt gran per a tots i totes.

5 comentaris:

NPGC08 ha dit...

k gran k ets!!!!

Jordi Díez ha dit...

Gracies pel comentari, tot i que no arrivo a conèixer la teva identitat.

Sandra ha dit...

Com t'entenc Jordi!
Quan un és fora troba moltíssim a a faltar la família i els amics, però les experiències que un extreu fora de casa són tan enriquidores que no pots deixar-les escapar.

Els veritables amics sempre hi seràn encara que un es trobi a milers de quilòmetres de distància.

Continueu gaudint com fins ara.
Una abraçada ben forta per tu i la Luz.

María José Pujol ha dit...

Hola Jordi, gracias a Luz que me dio la direccion del blog os voy siquiendo de vez en cuando y la verdad que me encanta saber de vosotros y que la vida os va bien.
Solo decirte que me gustaria que escribieras más en castellano porque el catálán me cuesta seguirlo.
Un beso enorme para los dos de mi parte y de los niños.
Con mucho cariño desde El Bierzo.

Anònim ha dit...

Hola Company!
M´agrada sentir que estàs be!. Estic segur que algún dia tornaràs. L´ocàs i el naixement del sol es veuen sempre del mateix color i només varia en el seu recorregut. Fins aviat! Thomas