divendres, de maig 30, 2008

L'enyorança del contrabandista

Avui, no se encara perquè, m’he llevat una mica enyorat. He arribat a la feina i lo primer que he fet ha estat buscar al meu reproductor de música enllaunada la cançó d’en Lluís Llach, el Meu País és Tan Petit.

I sense poder evitar-ho, la pell se m’ha començat a esgarrifar i el cor a encongir-se. He tancat la porta, de fet encara ho està, del meu despatx i m’he fet un fart de plorar.

Estic molt content, perquè després de quasi dos anys de viure a fora no m’ha baixat ni una miqueta el desig immens de tornar algun dia a casa, ni l’amor intens per la terra que em va fer persona, i això m’ha fet sentir encara part d’alguna cosa. Se que aquesta idea de la terra deixada enrere és una idealització de lo que en veritat és, però jo la trobo a faltar. Com a vosaltres.

Un petó molt gran.





El meu país és tan petit
que quan el sol se'n va a dormir
mai no està prou segur d'haver-lo vist.
Diuen les velles sàvies
que és per això que torna.
Potser sí que exageren,
tant se val! és així com m'agrada a mi
i no en sabria dir res més.
Canto i sempre em sabré
malalt d'amor pel meu país.

El meu país és tan petit
que des de dalt d'un campanar
sempre es pot veure el campanar veí.
Diuen que els poblets tenen poc,
tenen por de sentir-se sols,
tenen por de ser massa grans,
tant se val! és així com m'agrada a mi
i no sabria dir res més.
Canto i sempre em sabré
malalt d'amor pel meu país.

El meu país és tan petit
que sempre cap dintre del cor
si és que la vida et porta lluny d'aquí
i ens fem contrabandistes,
mentre no descobreixin
detectors pels secrets del cor.
I és així, és així com m'agrada a mi
i no en sabria dir res més.
Canto i sempre em sabré
malalt d'amor pel meu país.

El meu país és tan petit
que quan el sol se'n va a adormir
mai no està prou segur d'haver-lo vist.

dilluns, de maig 26, 2008

Súper orgullós

Hola a tots,

Aquest cap de setmana ha estat prou trist per tots els que ens estimem a la Penya, per a mi el millor equip Català de la història del basket al nostre país.

Tot i tenir un dels millors equips que mai ens ha representat, no vem ser capaços de guanyar al AXA Barça en les semifinals de la lliga ACB. Una competició per altre banda injusta amb el sistema de Play-off, i que ha deixat fora als dos millors equips de la fase regular. Crec que no és just que en només dos partits et juguis tot lo fet en els 34 anteriors, però així és l'esport. De totes maneres, d'aquesta forma ja haurien quedat fora els Spurs i els Pistons, i els amants del bàsquet encara podem gaudir de més espectacle, però no consola que a altres llocs les coses és facin millor.

En fi, felicitats al AXA Barça, als àrbits, als membres de la Eurolliga (que encara ara deuen estar fent palmetes amb les orelles), i als jugadors barcelonins nascuts entre el barri de Gràcia i la Barceloneta, Ilyasova, Marconato, Lakovic, Neal, Acker, Kasun, Basile i companyia, a tots ells en català AXA Barça de les rodes de premsa, Congratulations.

Però tot i la decepció que hem patit, jo particularment, i crec que la gran majoria dels seguidors verd i negres, estem molt orgullosos, molt, de lo que s'ha aconseguit, i vull dedicar aquestes quatre ratlles a felicitar a una plantilla, un cos tècnic i una directiva, que ens ha fet gaudir d’una manera d’entendre l’esport valenta i espectacular com cap altre equip d’Europa s’ha atrevit a fer.

Així doncs, VISCA LA PENYA.


Campions de la Lliga Catalana 2007-2008

Campions de la Copa del Rei 2007-2008

Campions de la Copa Uleb, 2007-2008


La millor plantilla amb el millor cos tècnic del mon.

NOSOTROS TE QUEREMOS, RUDY QUEDATE,
NOSOTROS TE QUEREMOS, RUDY QUEDATE,

LA LA LA LA

NOSOTROS TE QUEREEEMOS

RUDY QUEDATE !!!!

dijous, de maig 22, 2008

Trabajando duro.

Hola a todos,

Ahora hacía unos días que no tenía tiempo de escribir alguna de las múltiples historias que nos ocurren en este país, y me disculpo por ello, pero intentaré compensaros con este post.

Desde el pasado sábado 17-05 hasta ayer 22-05 hemos estado, Luz y yo, de viaje en Samaná. Samaná, como sabéis los que seguís este blog de tanto en tanto, es la península que se forma en el noreste de la isla. Allí la empresa para la que trabajo tiene cuatro hoteles y forma parte de mis obligaciones ir una o dos veces al mes para ver que tal está todo.

He ido muchas veces a Samaná, pero nunca lo había hecho para comprobar que excursiones ofrecemos desde allí, y me he quedado alucinado.

Samaná es uno de los lugares más hermosos de este país.

Me he atrevido a colgar unas cuantas fotos para que lo veais con vuestros propios ojos.

Una de las primeras cosas que hicimos fue visitar Las Galeras y marchar hasta Playa Rincón en una lancha rápida. Para aquellos que ya no se acuerdan ni de la cara que tengo, he colocado una foto a pecho descubierto. Pido de nuevo disculpas humildes por tal provocación, pero Luz se empeñó, uno es débil, y al final accedí.

Esta excursión, amén de visitar unos parajes absolutamente paradisíacos, tiene una cosa muy buena, y es que acaba en la playa de la foto, Playa Rincón, y se acompaña el paseo de una pequeña mariscadita a base de langosta, langostinos, pescado frito en aceite de coco, cervecita, y según los días, incluso un vino de Rioja como debe ser.

Sé que muchas veces hago comentarios sobre la dieta tan estricta que soportamos aquí, y que muchos de vosotros os apiadais como buenos samaritanos, pero incluso sé que algunos otros, como tú, querido padre mío, no me crees cuando te digo los lugares que te pierdes por no venir a vernos (frase extensiva a casi todos los que leéis este blog y nos conocemos), pues bien, para todos estos incrédulos, también os paso la prueba del delito:


En la foto, Lys, la pequeña Ana, Nacho, Carolina, Claudia, Luz, Enzo y Carlos.

Al día siguiente fuímos a realizar un paseo en moto quad, otra gozada. Siento la baja calidad del vídeo, pero no he tenido ni más tiempo ni más conocimientos para enlazar las pésimas grabaciones que fui haciendo con una mano, mientras con la otra intentaba dominar una bestia de 400 c.c. y tracción 4x4 real.



Y lo mejor de todo, aunque no os lo creáis, estábamos trabajando, y trabajando duro.

Palabrita de honor.

Un beso para todos/as,

Jordi

dimarts, de maig 06, 2008

Nous amics...

Hola,

Ja tornem a ser-hi. Avui us vui presentar a uns nous amics que hem fet, be, que sobre tot ha fet la Luz. Els que la coneixeu ja sabeu com és, mai no pot parar quieta, i menys veient segons quines coses.

Doncs aquí els teniu, són quatre nens que viuen en unes xabol.les al marge de tota la riquesa turística de la zona. El nom del lloc és prou significatiu, "el Hoyo", i en efecte és això, un forat ple de barraques a on viu una part important de tota la misèria de Punta Cana i Bàvaro.

Molts d'ells són d'origen haitià, un dels cinc països més pobres del mon. Els contracten en origen per venir a tallar la canya de sucre, treballar a les plantacions de tabac, i més recentment, a partir del bum immobiliari, per treballar a les obres. Com podeu imaginar les seves condicions de vida són deplorables, hi ha una mortaldat infantil molt gran i les malalties per condicions d'higiene inexistents estan a l'ordre del dia.

És una situació terrible, ni tan sols tenen unes xancletes per caminar. Aquests nanos de la foto són l'Amadito, el Juanito, el Paquito i el Carlitos, i treballen de neteja sabates i neteja vidres. La Luz els va portar a tots a la platja i els va comprar uns banyadors i unes xancletes. Mai no havien estrenat res i riuen com si fossin els amos del mon.

És sorprenent com a la vida, a menys es te, més feliç s'és amb lo poquet que t'arriba, però no em val la resposta tan occidental de "pobrets, són pobres, però feliços", no, no és veritat, són molt pobres i feliços només quan algú els fa una miqueta de cas, la resta del dia se'l passen entre cotxes, merda, fum i gent que els menysprea.

En fi, ara estem en la labor de portar-los a tots quatre a escola, la Luz els hi ha promès, i ja sabeu que quan se li fica una cosa al cap...

Res més, un petó molt gran per a tots.


divendres, de maig 02, 2008

Igual és en sentit carinyós...

Hola,

Ara fa aproximadament un any i cinc mesos que vaig arrivar a la República Dominicana. Des de llavors el meu nom ha estat víctima de totes les interpretacions possibles, així m'han dit Yoldi (la fórmula més habitual), Georgi, Yordy, Yodi, Geolgi, i algunes més que ara no em venen al cap.

Però mai el meu nom havia patit una transformació tan brutal, i si em permeteu, tan poc exacta com la que he sofert avui.

Aquí va... obriu la foto petita de l'inici del blog, a on diu "Auto Feria".

En fi, ¿què voleu fer?

Una abraçada per tots i totes.

Jordi