dissabte, de març 29, 2008

Nicolases de Ovando y similares

Hola,

Es por muchos de vosotros conocido mi amor a las tierras americanas, incluso en primera persona, como muy bien sabéis. Un sentimiento de cariño por estos lares que me han llevado incluso a desear establecerme definitivamente en este lado del mundo.

Es la sociedad americana un conglomerado de gentes extrañas, mil veces mezcladas y rehechas, humilladas y orgullosas. Atención, cuando hablo de americanos nunca me refiero a los anglosajones, léase canadienses o americanos, que para mí son otra cosa. Cuando hablo de América me refiero a Colombia, Argentina, Chile, Ecuador, mi querido Perú, República Dominicana, Bolivia, ...

Decía pues que son sociedades extrañas. Yo no las conozco tan a fondo como quisiera, pero algo sí he ido apreciándolas a lo largo de estos años y en algo me he acercado a ellas, siempre desde el podium que supone ser blanco, pronunciar con rotundidad las zetas y las erres y tener el bolsillo mullido al estilo occidental.

Son pueblos jóvenes, la mayoría con sus independencias logradas a lo largo del siglo XIX a costa de luchas y violencia, y cuya concepción de la tierra, y de la patria, es la que se vivió en Europa durante esa época, Patria, Libertad o Muerte. Perú Glorioso, Orgullo Dominicano,... Los sentimientos románticos del "Con cien cañones por banda" son los que abanderan cada acto social que realizan. En las escuelas, por ejemplo, cada mañana se iza la bandera, y centenares de escolares saludan con respeto ese pedazo de tela que les significa y los diferencia del resto del mundo.

Un orgullo patrio exacerbado que, para un europeo, incluso para un catalanista como yo, suenan a caspa, refrito, ruido de sables y que me producen más miedo y repulsa, que admiración.

Sin embargo, ese mismo orgullo patrio convive con símbolos de la conquista española, que si por algo se caracterizó no fue por su acercamiento a las culturas indígenas, ni por el respeto a sus gentes.

La primera vez que pisé Lima me sorprendió que en el centro de la Plaza de Armas, frente a la catedral y el palacio presidencial, una escultura imponente dominara el espacio con un Pizarro ecuestre, sable en mano y yelmo de guerra.

En los pueblos cuzqueños todavía se conservan, en muchos de ellos por lo menos, unos árboles centenarios que plantaron los conquistadores como señal del territorio que iban ocupando.

Otro de esos ejemplos lo vemos en la República Dominicana, cuyo centro histórico está marcado por el Alcázar de Colón, desde el que se reprimió y extinguió a los indios nativos, con una estatua del insigne Almirante, dedo enhiesto, en la que la india más famosa de entonces, Anacaona, hija de reyes taínos (que se acercó a los españoles hasta el punto de aprender su lengua y servir de intérprete en un primer intento de convivencia), yace unos metros por debajo en señal de servidumbre del marino y grabando su nombre en el pedestal.

En la misma capital dominicana tenemos un ejemplo mucho más palpable. El mejor hotel de la ciudad, en pleno casco colonial, es el Nicolás de Ovando, en homenaje al que fue segundo gobernador de la isla tras el destierro forzoso de Cristòfol Colom. Pues bien, el insigne señor de Ovando tiene en el haber de su trayectoria el asesinato de más de trescientos mil indios taínos (denominación de los pobladores de la Española antes de la conquista), además al más puro estilo nazi, ya que como no daba abasto a golpe de bayoneta y trabucazo, los reunía en grandes cabañas de paja y los quemaba a todos juntos, así avanzaba más deprisa. Otro de sus grandes hitos fue perseguir a la india Anacaona hasta hacerse con ella y asesinarla.

Estas estatuas, Pizarros, Colones, Ovandos, y un larguísimo etcétera, es evidente que fueron instaladas por los colonizadores en siglos posteriores, pero nunca he comprendido porque un pueblo que cada mañana saluda a la bandera y glorifica a su libertador de turno, Bolívar, Duarte, Guevara, sigue manteniendo esos símbolos colonialistas, teñidos de la sangre de sus ancestros, en los mejores lugares de su geografía.

Es como si nosotros tuviéramos en el centro de la Plaça Catalunya una estatua de Felipe V, o de cualquiera de sus ilustres discípulos, Francisquitos Francos, etc..., tan beneficiosos para nuestra cultura, nuestros ancestros, y nuestra lengua, hasta el punto de tener la deferencia de redactar, ya en 1716, la primera ley prohibitiva del uso del catalán.

Pero lo mejor de todo es que a veces dudo de si ellos deberían tomar nuestro ejemplo, o nosotros el suyo...


Sin duda, ellos el nuestro.

dijous, de març 27, 2008

Resum de les activitats al Cuzco pels Amics del Perú al Febrer 2008

RESUM DE LES ACTIVITATS REALITZADES A L’ESTADA AL CUZCO DEMEMBRES DE L’ASSOCIACIÓ AMICS DEL PERÚ AL MES DE FEBRER DE 2008

Com molt be sabeu alguns dels que em coneixeu, amb una colla d'amics extraordinaris, hem format una petitat associació d'ajuda a la zona de Cuzco, al Perú. Aquí podeu llegir l'informe de l'últim viatje realitzat per dos dels membres més actius del grup, el Toni i la Xesca.

Per més informació us prego que visiteu http://www.amicsdelperu.org, tots sereu benvinguts i gràcies per endavant !!!!


Període: 27 de febrer al 7 de març de 2008

Participants: Xesca Abellán i Antoni Ventura

Arribàrem al Cusco el dijous 28, al migdia després d’un llarg viatge, via Madrid i Lima, on hem passat la nit a l’hotel de l’aeroport. A l’arribar a l’aeroport, on ens esperava la Jheylin, acompanyada del Celso i la Milusca, la seva enamorada, ens traslladarem directament a l’hotel Libertador. La Jheylin volgué quedar-se amb nosaltres a dormir, pel que ens instal·larem i començà l’aprenentatge d’un nou mon per la Jheylin, coses que desconeixia, tals com pujar amb ascensor, dormir a l’hotel, dinar en un restaurant, banyar-se en una banyera amb aigua calenta, etc.

Desprès de dinar tornarem a l’hotel per tal de programar, amb el Celso i la Milusca, les activitats a realitzar durant els dies de la nostre estada al Cusco, així com la compra de tots els útils que precisa la Jheylin per a la seva imminent incorporació al col·legi.

Abans de sopar a l’habitació de l’hotel férem la banyada a fons i a dormir acompanyada del pelutx que per ella ens va donar la nostre amiga Jaki.

Divendres 29, desprès d’esmorcar a l’hotel, activitat nova per la nena, ens reunírem amb el Celso i la Milusca i començàrem el llarg peregrinatge per a comprar tot el que necessita la Jheylin per a l’ingrés al col·legi i internat. Començarem per anar a veure a la “hermana Rosa” al col·legi, i concretar l’ingrés el proper dilluns de la Jheylin. Sota una tènue pluja anàrem d’un cantó a l’altre comprant de tot, que pràcticament es el que es necessita per a la nova vida que emprendrà la nena. Aquesta feixuga tasca ens ocupà fins a primera hora de la tarda, amb una breu pausa per dinar a la plaça d’Armes.

A la tarda, desprès de localitzar un llibre de text que ens faltava, anàrem al supermercat a encarregar els 54 lots de menjar que pujarem al dia següent a Pumaorcco. Finalment ens desplaçàrem a Pucuto per a veure al Roberto, el pare de la Jheylin, i parlar amb ell sobre el futur de la nena.

El dissabte 1 a primera hora ens recullen a l’hotel el Celso, el Cris i el Roberto i ens dirigim cap El Molino (una espècie d’encants) a continuar amb les compres per la Jheylin. El Roberto es fa càrrec de la compra del llit, tauleta, matalàs i llençols, comprant-li nosaltres la resta d’aixovar i robeta.

Finalitzades les compres, el Roberto amb la nena surten carregats cap a Pucuto, aprofitaran el dia per que la nena es despedeixi de tothom i dormi per darrera nit a casa seva. La resta, en un altre cotxe més gran, marxem cap a Pumaurcco, realitzant prèviament la compra de 150 ojotas (sandàlies de cautxú) i la càrrega de les bosses d’aliments per la comunitat de les muntanyes, comprades al supermercat Mega.

Amb el vehicle a “tope” sortim cap a Pumaurcco, on arribem als volts de les dues de la tarda. Ajudats pels homes de la comunitat, descarreguem i baixem la càrrega fins al local comunal, on som rebuts per les autoritats locals. Després dels discursets de benvinguda, passem directament a lliurar l’ajuda que portem, consistent en caramels, galetes, robeta i sabates recollides a Sabadell, els lots d’aliments, les sandàlies i unes pilotes per encàrrec del nostre fill Oriol.

Quedem especialment impressionats al emprovar les sabates als nens i veure alguns dels peuets, que semblen de pell d’elefant, segurament mai s’han rentat.

Ens obsequien amb patates i formatge i acordem que tornarem el proper dilluns, per a veure els treballs realitzats amb la llana que els varem lliurar a l’anterior viatge, rebre les propostes de sol·licitud d’ajuda i participar en una festa amb la que ens volen homenatjar. Tornem cap a Cusco desprès de fer la dura pujada fins al vehicle i més de dues hores de viatge.

Diumenge 2 després d’esmorcar sortim amb el Celso a comprar encara més cosetes per la Jheylin i marxem acte seguit cap a Pucuto, a inspeccionar la criança de cuys, que hem finançat.
Revisem les cases de les famílies que s’han acollit al programa de criança d’animals, fotografiant les granges i els animalons. Comprovem que com a mínim tots disposen dels cuys que els hem facilitat i que la totalitat de les femelles, o estan prenyades o bé ja han parit les seves primeres cries. Ens acompanya a la revisió en José, que es el promotor de la criança, qui ens explica amb tot detall el procés i la feina realitzada. La nostre impressió es que es segueix el programa a plena satisfacció, i amb molta il·lusió per part dels criadors, tant es així que en alguns casos, fins i tot bategen la granja ifins i tot als animals. Caldrà no obstant millorar en alguns casos les gàbies, per a facilitar-ne la neteja.

En el recorregut que realitzem ens trobem amb la senyora Andrea, qui té més de 100 anys, si bé no sap quants. També durant la passejada ens obsequien amb menjar, al que no estem massa acostumats, com ho prova l’expressió de la Xesca.Finalitzat el recorregut d’inspecció anem a la Casa Comunal, on es serveix un dinar que algunes de les dones del poblat han realitzat a peu del local.A continuació comencen els balls de carnaval als que llògicament ens fan participar.
Retornem al Cusco acompanyats de la Jheylin que s’ha acomiadat dels seus, doncs l’endemà ingressa al Col·legi Santa Rosa de Lima. Sopem a l’habitació oncelebrem l’aniversari de la Xesca, donada la diferència horària, passant la Jheylin la darrera nit amb nosaltres.

El dilluns dia 3, esmorzem amb la Jheylin i els de l’hotel sorprenen la Xesca amb un pastís d’aniversari, doncs avui fa anys. A les vuit sortim cap al col·legi on ja ens esperen el Celso i el Roberto amb tot el material i mobiliari que hem comprat per la nena. A l’arribar ens trobem amb la cerimònia d’inici de curs que comprèn missa i acte de reafirmació nacional, previ a la presentació del quadre docent, amb tot l’alumnat en formació i ben uniformades.

Finalitzada la cerimònia de més de dues hores ens rep la germana Rosa Elvira, qui ens acompanya a la que serà l’habitació de la Jheylin. Procedim a muntar el llit, mentre la Xesca amb el Celso, surten disparats a comprar un armari per poder desar la roba. Instal·lada al complert l’habitació i desada la robeta, marxem acomiadant-nos de la nena per una temporada.

Emprenent ràpida marxa cap a Pumaorcco, de camí deixem a Pucuto al Roberto i recollim a la Milusca i al José (el Promotor), arribant a les muntanyes als volts de les dues, essent rebuts pel secretari de la comunitat, en Julio, acompanyat per una petita banda formada per dos tambors i dues flautes. Fem el pedregós camí de baixada fins a la zona comunal acompanyats per la musica de la banda i el so que emet la conxa, destrament bufada pel secretari, anunciant a la resta de la comunitat la nostra arribada.

Poc abans d’arribar a la zona comunal, surten a rebre’ns la resta dels habitants de la comunitat, en formació encapçalada pel president i consellers, guarnits amb els vestits típics i onejant banderetes. Realment molt emocionant !

Ens fan pujar al saló comunal que ha estat guarnit especialment per a l’ocasió amb cartells de benvinguda i treballs d’artesania local realitzats pels propis membres de la comunitat. Rebem la salutació del president de la comunitat i la resta de consellers, convidant-nos a asseure amb ells a la presidència, metre entren a la sala la resta de la comunitat i s’acomoden com poden als bancs i paviment, que ha estat expressament netejat amb querosè per a l’ocasió. A continuació el secretari exposa el programa de l’acte que consistirà, primerament amb l’àpat que han preparat, tot i que el que ens serveixen a nosaltres l’ha preparat la Milusca, a base d’amanida i espaguettis, mentre ells mengen patates al caliu. Mengem el que podem (la Xesca fa veure que menjar, però no tasta res) i la resta ho cedim als nens i grans de la comunitat.

A continuació començaren els balls de carnaval, primer dels grans i més tard dels menuts. Per acabar la gresca ens tragueren a ballar amb els ballarins de la comunitat, prèvia col·locació dels barrets populars, “montera” i “chullo”. Realment esgotador.

Després d’un breu descans començà la petició d’ajuts, exposada pels propis membres de la comunitat, consistents en:

Capacitació, gàbies, animals i menjar per a la criança de cuys.
Letrines amb neteja per aigua.
Mercat per a la venda d’artesania.
Material escolar.
Aliments bàsics.

Els contestem que totes aquestes peticions seran degudament estudiades, sobre els pressupostos que ens hauran de trametre.

Ens acomiadem de la comunitat però abans els demanem de fer-nos fotografies en cadascuna de les famílies, amb tots els membres presents, mentre la Milusca pren nota dels noms per a dur un bon registre d’identificació a incorporar a les fitxes que tenim.

Arribem a l’hotel a les nou del vespre i tant sols tenim ganes de sopar a l’habitació, però estem realment satisfets per l’experiència viscuda de comprovar l’ordre, rectitud i sobre tot l’agraïment d’aquesta gent per lo poc que han rebut de nosaltres.El dimarts dia 4, ens ho prenem amb més calma, sortint a les deu cap a l’Hospital Regional de Cusco. Ens entrevistem amb la senyora Sonia Zárate Dalens, directora d’Administració de l’hospital i amb el llicenciat Darwin Figueroa, Relacions Públiques de l’hospital, qui després de manifestar-los el nostre desig de col·laboració per part de facultatius simpatitzants de l’Associació Amics del Perú, ens reafirmen el seu interès per a que això sigui possible, demanant-nos que entrem per registre la sol·licitud de col·laboració amb l’hospital, comprometent-se a lliurar-nos contesta d’immediat.

Els comentem les diverses possibilitats de col·laboració, indicant-nos que per la col·laboració d’intervencions quirúrgiques precisen de còpia del títol del facultatiu i els tipus d’intervencions que podria realitzar. Comentem així mateix altres tipus de col·laboracions mèdiques, com medecina pediàtrica i psiquiatria infantil, que podrien realitzar altres facultatius simpatitzants de l’associació. Elsenyor Figueroa ens manifesta el seu especial interès per aquesta darrera especialitat, doncs no existeix en tot el Cusco. Ens demana també si fora possible la col·laboració desinteressada d’altres professionals, tals com enginyers informàtics i electrònics, sortint a col·lació la possibilitat departicipació en el projecte que precisen d’una “hostatgeria”, edifici destinat a allotjar als familiars de pacients de les zones més allunyades, principalment nens ingressats als serveis de cremats o neògnats, que precisen d’atenció permanent de les mares o familiars més directes, que han d’estar-sepels corredors de les sales de l’hospital, mentre dura l’estada dels ingressats, períodes sovint llargs.

Ens convida a visitar les ales de l’hospital d’aquestes especialitats, podent apreciar de primera mà com els nens ingressats, tenen a les seves mares amb ells, dormint al terra dels corredors, en condicions realment infrahumanes. Acordem amb ell que li realitzarem un avantprojecte d’aquest edifici destinat ahostatgeria per a familiars, amb capacitat inicial per unes deu famílies i ens acomiadem desitjant-nos una molt bona col·laboració. Sortim de l’hospital prou afectats i ens dirigim a les oficines de telefònica per tal de contractar laconnexió inalàmbrica pel portàtil que hem facilitat al Celso. No ho aconseguim doncs malgrat haver de tornar a la tarda, no podem realitzar la contractació, al no estar legalment constituïts al Perú, necessitem el RUC (Registre únic de contribuents). Acordem amb el Celso que ho intentarà a través de tercers.

Dediquem la tarda, conjuntament amb el Celso a fer algunes gestions més relacionades amb la Jheylin i a preparar els escrits per l’hospital i la comunitat de Pumaorcco, en un dels salons de l’hotel.

El dimecres dia 5, destinem el matí a comprar el material escolar i els cabdells de llana que el Celso pujarà a Pumaorcco, com a primera ajuda de les que ens varen demanar, i a conèixer la casa del Celso i la Milusca, que s’han independitzat i viuen sols a Huaro, en una modesta caseta que tenen llogada.

De retorn al Cusco ens acostarem al col·legi de la Jheylin per a veure a la hermana Rosa i interessar-nos per la Jheylin, assabentant-nos que la nena havia reaccionat amb rebel·lia a la nova situació. Li mostrem el nostre total ajut a la hermana, i ens acomiadem sense veure a la nena, doncs entre totsconsiderem que és el millor per ella.

Dediquem la resta de la tarda a donar un vol per Cusco, que encara no havíem realitzat, quedant-nos a sopar en una pizzeria de la Plaça d’Armes i cap a l’hotel a fer la maleta doncs tornem a l’endemà.

El dijous dia 6, ens acomiadem del Celso i la Milusca, que ens acompanyen a l’aeroport, i es queden amb les ganes d’acompanyar-nos més lluny i sortim cap a Lima, posteriorment Madrid i finalment Barcelona, on arribem divendres ales quatre de la tarda, doncs la connexió de Madrid amb Barcelona la perdem per culpa de que les maletes que no havíem pogut facturar directes a Barcelona, triguen més d’una hora en sortir. Finalment ho resolem amb un pont aeri, sense cost addicional.

DESPESES EN AJUDES
LOTS D’ALIMENTS per 54 famílies de la comunitat de Pumaorcco..... 1.401,70 sols
OJOTAS (sandàlies), 150 parells per la Comunitat de Pumaorcco.... 470,00 sols
LLANA, 5 cabdells per cadascuna de les 54 famílies de la Comunitat de Pumaorcco.... 810,00 sols
MATERIAL ESCOLAR pels nens de la Comunitat de Pumaorcco... 351,50 sols
LOT D’ALIMENTS per la senyora Andrea de la comunitat de Pucuto.... 32,00 sols

TOTAL DESPESES EN AJUDES...3.065,20 sols (equivalent a 730 €)

AGRAÏMENTS
Agraïm les aportacions dels col·laboradors habituals de l’Associació i en especial les aportacions per aquest viatge realitzades pels nostres amics, en Armando Galve i la seva esposa Pilar Algàrete, conjuntament amb les seves filles i gendres; en Pere Abellan i la seva esposa l’Isabel Valle, amb les seves filles Miriam i Carla; la Jaki i les seves alumnes de la Sala Serenor; en Felix Martinez i la seva esposa Juani Nieto; en Joan Roca i la seva esposa Montse Martínez; l’Antonia Cano; la Montse Lacruz; la Maria Paredes; l’Oriol Mangas; la Teresa Martínez, en Miquel de Monistrol i la Ramona Sendrós.

Gràcies a tots de tot cor.

dissabte, de març 15, 2008

Ei !!, que vem anar de viatje.

Hola,

Se que vaig prometre que no tornaria a escriure més al blog, i menys de nosaltres, pero ho sento, m'agrada, m'encanta escriure i a on vaig dir una cosa, no puc fer res més que rectificar i tirar enrera. Així que per aquesta raó he decidit continuar explicant coses i possar en lletres totes les tonteries que ens passen al nostre exil.li de luxe, o pel meu cap.

La setmana passada, per coses del meu nou càrrec, vem tenir el plaer de poder viatjar pel nord del país. La veritat és que va ser una pallissa considerable, sobre tot per l'estat de les carreteres en molts trams, però va ser genial.

Vem sortir de Punta Cana cap a les sis del matí i com que aquest país és essencialment centralista, tot, absolutament tot, ha de passar per la capital, així que les quatre primeres hores de camí només les vem fer servir per arribar i creuar Santo Domingo.

Una vegada aconsegueixes deixar la capital, després d'una hora de cues, pitos, cotxes espantosos, gent que ven de tot als semàfors, portes tancades amb pany des de dins, mil ulls per que ningú no se't fiqui a dins del cotxe, ja sigui amb motor o no, i mil històries més que suposa creuar l'urbe, vem enganxar l’autopista Duarte en direcció al nord. Us faig un petit incís, Juan Pablo Duarte és el pare de la pàtria dominicana, és el senyor que, junt amb altres dos tipus més, va aconseguir d’independència del país veí d'Haití, doncs be, tot en aquest país es diu Duarte, per suposat l’autopista més important també. No és estrany trobar en una mateixa ciutat l'avinguda Duarte, el carrer Duarte, el parc Duarte, el pont Duarte, l'institut Duarte, l'hospital Duarte i quaranta coses més amb el nom de Duarte.

Be, camí del nord vem passar per San Francisco de Macorís, una població interior rodejada de camps d'arròs amb unes vistes espectaculars. I una mica més endavant ja vem fer un alt per menjar-nos un platet de escamarlans i uns peixets fregits, per matar una mica la gana ...

En arrivar a Nagua, ja al nord de l'illa i tocant a l'oceà Atlàntic, la nostra amiga Juana es va quedar per anar a casa, a una població veïna, i nosaltres vem continuar fins a Samanà.

Allà, després de fer totes les coses de feina que tenia pendentes, vem anar a veure balenes. Les balenes geperudes venen a la baïa de Samanà per cuidar els seus cadells nounats i per aparellar-se. Ja no en queden gaires, potser un parell de dotzenes, però tot i així encara en vem veure alguna. La veritat és que és un espectacle inoblidable, si be tinc els meus dubtes de que lo que fem per anar a veure-les sigui molt etic. No crec jo que a mi m’agradés que mentre "m'aparello" amb la meva companya tingues vuit o deu vaixells plens de gent (amb el seu percentatge de dròpols corresponents, és clar) mirant com ho faig.

Després vem visitar l'illa del Cayo Levantado. Un lloc meravellós i paradisíac.

Encara vem estar dos dies més de ruta, per Rio San Juan i Puerto Plata. Un recorregut extraordinari per un país que és tant diferent al nord com Dinamarca de nosaltres.

Una abraçada a tots,

dijous, de març 13, 2008

En la salsa del Gilipollas

Hola,

No soy muy dado a comentar temas de actualidad. No despiertan mucho mi interés, y además creo que la actualidad sólo se puede analizar con cierta soltura cuando deja de serlo, pero en el caso de hoy no puedo evitar hacer un comentario al respecto de este fenómeno.

Son muchas las cuestiones que me asaltan a raíz de este caso.

La primera de todas es el paralelismo, incluso por la coincidencia en fechas e inmediatez, con las elecciones al parlamento español, que me obligan a preguntarme de inmediato ¿por qué no las hacen también por SMS?. Según la gran mayoría de artículos que he leído “es un sistema abierto y democrático”. ¿Ganaría un candidato a presidente del gobierno presentado en un portal de Internet o desde un programa de éxito? Estoy convencido que sí.

Me imagino a cualquiera de los múltiples esperpentos que en su día lanzó a “la fama” el señor Alfons Arús, Carlos Jesús, Pantoja de Puerto Rico, etc., creando un partido político y consiguiendo cientos de miles de votos por SMS, catapultándolo a la Moncloa a toda mecha, dejando tras de sí un reguero de euros gastados en la mayor de las absurdidades, y que habrían engordado los bolsillos de sus mecenas y la omnipotente Telefónica.

Esto se podría utilizar para escoger al Papa, al presidente de la escalera, la alineación de un equipo de fútbol, el color de los vagones del AVE, o el diagnóstico de una enfermedad, envía CAN si crees que es cáncer, o PUL si crees que es pulmonía, y que la gente se medicara según la mayoría le aconsejara.

Más o menos eso es lo que ha ocurrido en el caso del señor David Fernández, él, un actor cómico que me hizo reír de lo lindo con algunas de sus caracterizaciones, ha dejado tras de sí un reguero de euros gastados de a uno que han conseguido sonrojar a los “puristas” de la música.

Yo no estoy ni a favor ni en contra del personaje musiquero, más bien me importa muy poco, aunque me arranque alguna sonrisa, pero sí estoy en un estado de semi consternación por la actitud de la gente que lo ha llevado hasta ahí. Lejos de la demagogía, en un momento en que la crisis es acuciante, que la mayoría de familias no podrían sobrevivir sin la participación de dos salarios, que los precios han subido a niveles que me acojonan cuando pienso en volver, ¿cómo puede alguien gastar su dinero en semejante gilipollez? ¡Ése es el quid de la cuestión!

¿Tan imbéciles somos? ¿Tan manipulables? ¿Tan sumamente idiotas?

No debería incluirme, no por no pertenecer a ninguna de esas tres familias, sino porque jamás he gastado un céntimo en esas estupideces. Miles de personas mandando mensajitos a euro la llamada para favorecer a un señor que, en este caso, es un actor, que no es de su familia, que no tienen ni idea de quién es, que no lo verán en su vida ni lo saludarán jamás, sólo porque “se lo piden” desde televisión.

“Salva a fulanito, envía un SMS al 5577”, coño, ¿qué me importa a mí fulanito? ¡Que se salve solo!
“¿Se deben casar los gays?, envía un SMS al 5599”, ¿es una broma?, en serio, ¿es una broma?

Esta fórmula siempre la he encontrado denostable, incomprensible para mí. Tenía hace tiempo una compañera que gastaba cientos de euros en enviar mensaridiculeces en los primeros concursos de Operación Triunfo, y que siempre pensé que se arruinaría por incosciente. Hoy, seis o siete años después de estrenar una fórmula que ha enriquecido a todo el que la ha utilizado, amén de arruinar a mi ex compañera, ridiculiza de forma esperpéntica y merecida a una de las empresas que más se había favorecido, y que pensaba tener en ella su fuente inagotable de ingresos, Televisión Española.

Y eso sí me hace feliz. Un país de gilipollas dejando al ente público como tal.

Por eso me alegra el Chikilicuatre, que ha dejado con el culo al aire a los listos de las finanzas televisivas, a los casposos de la televisión, a los que hacen de un concurso de cantantes noveles un asunto de estado, a todos los que no han hecho nada más en la vida que representar a TVE y todavía viven de eso, por todos ellos ¡Viva el Chikilicuatre!

Lástima de los profesionales, que creyeron en Eurovisión como trampolín de lanzamiento, tanto trabajo para que un personaje, antes conocido como El Gilipollas, los haya dejado fuera con el voto de pago de otros tantos…