dimarts, de gener 29, 2008

La meva estimada iaia Rosa

Hola,

De la meva infantesa em queden alguns records prou clars com per continuar fent-los vius cada vegada que giro la mirada endins.

Quasi tots aquests records estan impregnats dels olors i els colors dels meus avis. Recordo que el pare del meu pare, el iaio Santos, em comprava cada divendres la revista de Disney, Disney Club, es deia, i hi havia historietes del Mickey, l’ànec Donald, els tres nebots (un es deia quasi com jo), el tio Gilito, i tota la camarilla de Disney. Recordo molt bé un dels capítols en que els tres nebots del Donald, amb els diners del tio Gilito, salvaven Venècia de l’enfonsament i que aquella va ser la primera vegada a la vida que vaig sentir anomenar el campanar de San Marcos, i la Piazza del mateix nom.

La meva àvia era rossa i tenia uns ulls blau grisos espectaculars.

Quan érem petits, ma germana i jo, passàvem els diumenges a la tarda a casa dels iaios, perquè els meus pares anaven al futbol, a veure jugar al Terrassa, a on treballaven el meu pare i el meu avi. La meva iaia ens preparava un plat de patates rosses i dos trossos de llom per cadascun, i desprès un got de xocolata espessa com el ciment, que preparava desfent preses de xocolata negra en un caçó d’alumini barrejades amb llet.

Quan jo era petit, molt petit de fet, els meus pares treballaven tots dos i em deixaven a casa de la iaia Rosa. Ens llevàvem molt d’hora i el meu pare ens carregava a mi i a la mare a la vespa que tenia, i amb les dues cames cap al mateix costat, ella em portava a col·libert fins arribar a la carretera de Rellinars, just a sobre del bar, a on vivien els meus avis. Allà em quedava fins que a la tarda passaven per mi.

Una de les costums que tenien els meus avis era portar-me a Barcelona. Agafàvem el tren a l’estació del Nord, la RENFE, alguna vegada però els catalans, per anar a fer-me fotos a cal retratista, i a passejar per la plaça Catalunya a donar de menjar als coloms, que jo intentava caçar amb tota la malicia d’un nen de tres anys (que en el meu cas no era poca), vestit amb uns botins ridículs i pantalonets curts que ella s’encarregava de comprar-me, tot i no tenir moltes vegades ni per ella mateixa.

Més endavant, ja de xaval, com que els divendres fèiem gimnàs a les piscines municipals de Terrassa i la casa dels avis quedava a prop, en lloc d’anar a casa meva quan plegava al matí del col·legi, anava a dinar amb la meva iaia mentre l’avi treballava al taller. M’agradava veure’l tornar amb el mono blau de la feina, la seva boina sempre calada i una “señorita” penjada del llavi. El meu avi era lo més semblant a un sant que mai he vist. Va morir a l’any 1982, en un atac al cor mentre veia un partit de futbol dels juvenils del Terrassa, el dia del seu aniversari, tot just després d’haver invitat a tots els seus col·legues de partides de cartes a un bon esmorzar.

Recordo també una tarda, segurament seria d’un d’aquests divendres, en que amb sis o set anys vaig decidir marxar de casa perquè la meva iaia no m’entenia. I ella, pensant que tornaria al cap de poc, es va jugar el “farol” i em va deixar marxar. No vaig tornar fins al divendres següent i quasi la mato d’un disgust.

Tenien un patí gran, de terra d’argila vermella, ple de plantes i flors que havien comprat en sobres de llavors en l’únic viatge de la seva vida a Mallorca. I un cobert per les eines a on m’encantava amagar-me. De vegades treia mig cos per sobre de la barana i la meva iaia em cridava i es donava cops al pit per demostrar-me lo molt que m’estimava i la por que li feia que caigués. Als estius omplien una piscina de plàstic i es deixaven que els tirés aigua a cubells mentre reien i cantaven cançons amb mi, molls fins als ossos.

Sempre em deia, des de que tinc memòria, que la iaia es faria vella i jo creixeria, i tindria una núvia, i la deixaria i no l’aniria a veure mai més. No ha estat així del tot, perquè per sort n’he tingut varies de núvies, però si que el temps ha anat arraconant a la meva estimada iaia Rosa.

Amb la meva mare però mai no s’hi van avenir molt. Haig de reconèixer que la iaia Rosa els tenia ben posats, i que moltes vegades, quan venien a dinar a casa nostra lo primer que feia era recordar-li a la meva mare que als llocs on ella comprava eren molt millors que no pas els seus, i que el menjar que ella feia era millor que el de la meva mare. També passava el seu dit per sobre de la tele i li deia “nena, aquí hi ha una mica de pols”, la meva mare s’enfilava per les parets.

Aquesta tensió també va fer mal a la relació amb el meu pare, tant amb ella, com amb la seva mare, fins que a la cap dels anys, després fins i tot de la mort de la meva mare, aquesta relació es va empobrir tant com per arribar a desaparèixer.

D’això deu fer uns deu anys.

Un dia, després de que fes prou mesos sense que el meu pare sabés res de la seva mare (físicament, perquè cada setmana trucava a les veïnes per saber com estava i li mirava els comptes de la caixa per veure si li feien falta diners), el va trucar la Guàrdia Urbana perquè un malparit l’havia atracat amb la famosa estrebada de bolso. Vem descobrir llavors que la iaia Rosa patia d’Alzèimer i la vem ingressar a una residència, prou maca la veritat, a Vacarises, amb uns jardins que mai no va voler trepitjar.

Allà ha estat aquests últims deu anys en els que la seva memòria s’ha anat diluint fins que aquest vespre s’ha esborrat del tot, i en els que el meu pare no ha deixat d’anar ni un sol dissabte des de llavors. No puc dir jo el mateix.

És ara, a la meva memòria i als meus records, on viu la meva iaia. Una dona que va viure una de les pitjors èpoques de la història d’aquest país, amb el meu avi a un camp de concentració a França per haver lluitat amb el bàndol republicà, i amb dos fills als que va fer créixer com si res no passés, i a qui els va saber donar una educació de la que jo me n’he aprofitat de rebot.

Una dona que com molt be em deia de petit, la vaig anar deixant de veure, no per núvies, si no per quelcom molt pitjor, per “la falta de temps”, un temps que avui ja no puc recuperar i del que em penedeixo terriblement per no haver-lo aprofitat una mica més be amb ella.

A ells els hi dec l’inici matiner del més grans de tots els meus vicis, la lectura, l’escriptura i les tasses de xocolata.

Estigui a on estigui ara, si la seva memòria no li falla, espero que se’n recordi de mi com jo la recordaré sempre, i que sàpiga perdonar el poc temps que he passat amb ella aquests últims anys. No sé pas si jo serè capaç de fer-ho amb mi mateix.

Però sobre tot espero que s’hagi reunit amb el meu iaio i que tots dos recuperin el temps que la maleïda guerra i les dificultats del dia a dia els van robar.

Iaia Rosa, descansi en pau.