VISCA LA PENYA !!!! I VISCA BADALONA !!!!

GRÀCIES CAMPIONS !!!

Moltes gràcies a aquest equip que ens ha sapigut tornar la il.lusió. Un equip lluny del pressupost dels grans i que de la ma del millor entrenador espanyol de tots els temps, Aito Garcia Reneses, s'ha tornat a situar a l'elit del basket espanyol

Gràcies Rudy per jugar aquest any amb nosaltres, i esperem que encara vulguis fer-ho un més per portar el basket dels nostres colors a lo més alt d'Europa. Gràcies a la directiva que va agafar la Penya en un moment deplorable i l'han portada fins aquí. Gràcies a l'equip directiu, a l'Aito (que tan poc em va agradar el dia que el vem fitxar), i gràcies a tots els entrenadors dels equips base fonamentals pel club, però sobre tot, GRÀCIES ALS JUGADORS, als de casa i als que s'han fet.

Aquests tres dies de basket, a 10.000 km. de distància m'han fet sentir-me com si estigués a casa, i gaudir d'una emoció immensa en veure l'atreviment d'un equip amb una mitjana d'edat de 22 anys com era capaç de guanyar a dos dels equips més grans d'Europa, i que el doblen en pressupost.

És difícil expresar l'alegria que vaig tenir ahir, tot sol a dins de la meva oficina, conectat a Internet per veure un partit retrasmés en castellà per uns periodistes que ja ens havien donat per perduts amb el Madrid, i que no van tenir més remei que acabar reconeixent la superioritat d'un equip amb un esperit de guanyador especial. Encara em fa mal el braç de les butifarres que els hi vaig fer.

Parlar, després de ser campions, amb la meva germana, plorant tots dos d'alegria i sense poder abraçar-nos. Moltes emocions i crits en solitari tancat entre aquestes quatre parets, que ahir van viure un dels dies més especials des de que visc en aquest país.

I per tot això vui donar gràcies a aquests nanos que em van fer disfrutar i gaudir fins a l'extrem de l'afonia.

UN, DOS, TRES, PENYA !!!!

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

La historia de Villa Arriba y Villa Abajo

Imatge
Villa Arriba y Villa Abajo son dos bonitas poblaciones del interior del país separadas por un río y unidas por el día de su Fiesta Mayor, el mismo para ambas. Cada año, en los primeros días de junio, los habitantes de ambos municipios se esmeran en cocinar una gran paella a la que acuden gentes de todas partes para participar en la casi ancestral rivalidad por ver cuál de las dos poblaciones ha conseguido un mejor arroz.  Para ambos, la fiesta supone la mitad del presupuesto municipal y de la venta de platos de arroz depende enfrentar los meses más duros con las arcas llenas o vacías. Un año, el alcalde de Villa Abajo vio en un vídeo en YouTube a un señor sentado en una hermosa silla de oficina hablando sobre control, branding, marketing, optimización de costos y otras palabrejas que el alcalde pensó que si pudiera aplicar a su jornada de paella, los beneficios para el pueblo serían mayores y su reelección casi perpetua. Buscó los datos del señor del vídeo, que se autodenominaba a sí
Més informació

10 motivos para no comprar un Kindle y 1 argumento desesperado

Imatge
Hola, Estuve leyendo el otro día las notas de un gurú de las nuevas comunicaciones, y entre varios consejos uno me llamó la atención: "títula tus posts de esta forma 10 razones para hacer algo, 5 motivos para adelgazar, etc.", así que he decidido seguir su consejo y titular el artículo de hoy (tras meses de ausencia forzosa) con esta frase tan nerudiana. Motivos para NO comprar un Kindle: 1- Decir libro electrónico es como utilizar la expresión inteligencia militar, no casan. 2- Un libro es un ser orgánico, tiene vida (o la tuvo) físicamente. Sobre los restos de un ser vivo se fragua una historia que revive cada vez que alguien la inicia. Un equipo electrónico jamás conseguirá una comunión semejante. 3- Los libros se guardan en una estantería a modo de trofeo mostrando al mundo la erudición del propietario de tal librería. En un Kindle caben 10.000 libros sin que nadie lo vea. 4- En un libro puedes guardar cartas y pequeños recuerdos entre sus hojas, en un Kindle
Més informació

El cumpleaños de Quim

Imatge
El día que cumplió cincuenta años, se levantó con unas terribles ganas de cagar. El intestino se le había removido en la madrugada como una anguila perseguida por un tiburón y lo hizo saltar de la cama. Dormía desnudo y el baño, a un par de metros de la cama, siempre mantenía la puerta y tapa del váter abiertas, por lo que en dos zancadas ya había metido el culo en el hueco de la taza. El primer retortijón le arrancó una mierda dura, larga y pesada que sintió correr por el último palmo del intestino antes de cruzar el recto y caer a plomo sobre el agua estancada del retrete. Sintió un placer rayano en lo ancestral al notar como los músculos anales cerraban su agujero y la mierda dejaba de pesar en su cuerpo. Una sonrisa de satisfacción le cruzó el rostro mientras estiraba la mano derecha para sacar un par de palmos del rollo de papel higiénico que colgaba junto a él. Hizo un par de pliegues y con la misma mano derecha buscó a tientas el hoyo que debía limpiar. Actuó como siempre, co
Més informació

Avui és Sant Jordi

Imatge
Avui és el meu sant, Sant Jordi, i també un dels dies més esperats del calendari any rere any. Veure les parades de flors al carrer, els llibres, els mitjans informant de tot lo que passa, la cursa al més pur estil de MotoGP dels escriptors per veure qui és el més venut de la jornada en un dia de màxima expressió catalana, de cultura, de bon rotllo, de companyonia i d’orgull patri, fins i tot en aquells que no se’n senten i que per un dia veuen en la diada un exemple de comportament comú. I així ha estat per més de cinquanta anys..., però ja no, o com a mínim, ja no tant. Aviat farà divuit anys que sóc a fora, vivint a un altre país a on tot això no els importa una mé, bé, de fet gairebé res no importa una mé en aquest punt remot perdut a l’oceà, i per això fa una pila d’anys que no veig paradetes de llibres, ni escriptors, ni roses al carrer. El temps s'ha menjat fins i tot aquella il·lusió que tenia de ser un d’ells algun dia, de veure’m estrenant un llibre de la meva autoria i p
Més informació

Moáis de ébano

 - Yo le dice, no deje la escuela, pero ella piensa mujer porque tiene diecinueve y se casa con hombre y ahora está muerta. Es Richard quien me explica que ayer murió su hermana desangrada por una hemorragia tres días después de parir.  - Ella dice hombre tiene cédula y se casa. Me lo explica con su español aprendido a base de decir sí amo y obedecer desde que dejara su Haití natal para intentar sobrevivir más allá de los cuarenta años que la estadística le hubiera reservado de quedarse en el infierno del planeta. Lo miro a los ojos y me rehúye la mirada. Está triste, pero sólo por dentro. Desde mucho tiempo atrás, quizá antes de nacer, sabe que los pobres de la tierra no tienen derecho ni siquiera a demostrar sus emociones. Un día, charlando con un amigo en un batey, le hice notar que allí los niños no lloraban. ¿Para qué?, me preguntó. Richard es uno de esos niños, y Samuel, y Yodel, y la mayoría de los jóvenes inmigrantes que voy conociendo. Duros, flacos, nudosos como el sarmie
Més informació