dimecres, d’octubre 31, 2007

Tropical Storm Noel

Hola a todos,

Os escribo porque algunos habréis visto por televisión que la tormenta tropical Noel ha hecho destrozos importantes en la República Dominicana. En efecto ha sido mucho peor que el huracán Dean que nos pasó hace unos meses.

Una tormenta tropical, que yo no había vivido hasta ahora, es como aquellas tardes de verano en la Península Ibérica en las que el cielo se torna negro y cae agua como si se fuera a vaciar la atmósfera en un rato, pero en lugar de durar un par o tres de horas, dura una semana. El problema que viene tras los aguaceros es terrible porque aquí la mayoría de las casas son de madera y están construídas en cualquier lugar, sobre la tierra o sobre cauces de ríos secos.

En las ciudades no es mucho mejor, ya que las calles no tienen sistemas de evacuación de aguas y la mayoría de las casas son lo más parecido a una chabola que os podáis imaginar.

Así, después de varios días de lluvias torrenciales, las inundaciones han causado víctimas y daños en el país, así como en Haití, el país más pobre del hemisferio occidental, en el que las secuelas han sido terribles.

Para nosotros sin embargo no ha supuesto nada más allá de las molestias por el agua y el tener que aguantar a energúmenos que no comprenden que con un ciclón encima de las cabezas no se puede volar, y que nos han calificado de ciento y una formas diferentes siendo la más suave ladrones. Ha sido una semana difícil, la verdad. Muchas horas trabajando para que los turistas notaran lo mínimo posible los efectos, muchas horas en comunicación con aeropuertos, comandancia marina, comandancia aérea y compañías aéreas en busca de soluciones que por fin, despúes de tres días larguísimos, han llegado.

Hoy brilla un sol nuevo, que ya rompe las nubes y la gente puede cocinarse a fuego lento en los kilómetros de playa que tan amablemente las compañías hoteleras han comprasecuestrado para ellos.

Y nosotros bien, gracias.

Un beso,

Jordi y Luz.

dilluns, d’octubre 29, 2007

Piratas en el Caribe

Hola a todos,

Hoy me vais a permitir un poco de desahogo.

El título del artículo de hoy es porque todos aquellos que penséis que los Piratas del Caribe fue una invención de una productora multinacional para engrosar sus mullidos bolsillos, sepáis que estáis totalmente equivocados.

Los piratas existen, os lo prometo. Y por lo menos el noventa por ciento viven en el Caribe, y de éste noventa por ciento, el noventa y nueve por ciento lo hace en la República Dominicana.

Oye, qué difícil es trabajar aquí. Os explicaré un par de cositas que espero no os aburran, aunque de verdad vale la pena vivirlo alguna vez.

Ejemplo primero, un tipo que respondería a lo que en Catalunya llamaríamos autónomo, realizaba trabajos puntuales. Se le llamaba y hacía el servicio, se le pagaba y punto. Un día lo llamamos y no coge el teléfono, bueno, al día siguiente el mismo procedimiento, nada, bien, al tercer día lo llamamos y la misma respuesta, que si quieres arroz Catalina (como dice aquel que se peina como yo). Al poco de no darnos servicio y dejarnos empantanados con todo pendiente por hacer y buscando soluciones a toda ostia, me entero de que ha montado un negocio propio, un restaurante, y que por eso no nos coge el teléfono. Bien, todos somos libres de hacer lo que nos de la gana. Pero parece que el tipo tiene más morro que conocimientos de cocina, y el restaurante se va a norris. Entonces, para la sorpresa colectiva, me llega un alguacil (como un urbano) hace unos días y me trae una denuncia de este tipo diciéndome porqué no lo hemos contratado y que tiene derecho a comer (igual por eso cerró el restaurante, no tendría neveras...) y que lo debemos contratar de nuevo o pagarle una indemnización millonaria. Lo llamo y le digo que... bueno, un par de cosas. Hoy me llega una nueva citación con el señor licenciado, porque aquí todos son licenciados, alguacil en el que se me acusa de trato indigno y ante semejante indignación por mi respuesta y nuestra negativa a darle trabajo, dimite. ¡Eh!, pero dimite con un par de hue..., cito textual "sorpresivamente y sin una previa comunicación por escrito la empresa suspendió los efectos de nuestro contrato de trabajo (un autónomo independiente, qué coño de contrato va a tener!!!!) interrumpiendo la continuación normal de nuestra labor sin explicarme las causas y la duración de la suspensión.

Otra, un tipo con pistola para cada día nuestros servicios para que entren a comprar en su tienda. Le decimos que qué pasa y como respuesta ahora miro a cada banda de la calle antes de subir al coche.

La última, el deporte nacional, además de la gandulería más absoluta, no es el béisbol, no !!, es la mentira y el robo colectivo. En cualquier país del mundo un tipo que miente es un mentiroso, uno que roba, un ladrón, uno que engaña, un estafador, uno que se acuesta con cualquiera estando casado, un infiel. Aquí no. Aquí un tipo, o tipa, que haga todo eso es un héroe nacional, un tigre lo llaman. ¡Vamos hombre, un tigre! Y además presume de eso, anda con el pecho más inflado que un petirrojo en celo, y el resto, en lugar de correrlo de la isla a gorrazos, lo jalean como si hubiese descubierto la vacuna contra la malaria.

Pues a lo que iba, a la última para no aburriros más. Las cajeras de cualquier tienda roban, pero aquí a manos llenas y con todo su derecho, si alguien intentara meterles mano al refajo o a la pitrera, en lugar de mullidas carnes morenas, lo que se encontraría sería un manojo de dólares arrugados y sudados. Pues para evitar eso, una de las medidas que hemos tomado ha sido hacerles arqueos de caja cada cuarenta minutos. Resultado: motín. Se han encerrado las tiparracas en la tienda con el seguro por dentro y se han negado a salir hasta que se les garantice que no habrán más arqueos y que podrán seguir robando lo que les apetezca. Joder, y no se te ocurra decir una palabra más alta que otra, porque encima, como todos/as son licenciados, te meten una denuncia en la que prima más lo que ellas declaren que dos kilos de papeles y cintas de vídeo grabadas. La Ley de Libertad de pruebas la llaman. Una forma de que el juez reciba un suculento apoyo de cualquiera de las partes y pueda fallar según le convenga.

Así que estimados seguidores de este pobre calvo, eso es el día a día con que tenemos que convivir. No sé si comprarme una peluca o una pistola...

Un beso muy grande,

diumenge, d’octubre 21, 2007

Més perversió

Hola,



Aquesta és la portada virtual de La Vanguardia del diumenge dia 21 d'octubre de 2007.

Com podeu observar, lo més important del mon és que un tipus forrat de publicitat ha guanyat una cosa que cada any es repeteix com si fos un all mal fregit que torna i torna.

És clar que encara hi han altres coses importants que han passat avui, l'Athletic ha tret profit de no se quina debilitat, i fins i tot si baixesim la barra de desplazament vertical veuriem que un concert al Palau Sant Jordi ocupa un espai principal en la portada del diari.

Tot per davant de la vida d'una nena que l'ha deixat per un error del seu pare. Si, és clar, la nena no era família nostre, ni tans sols la coneixiem, no com els altres titulars, que pertanyen al nostre circle més íntim.

Alguna cosa no deu anar prou be quan ens emocionen i ens importen més tontades com aquestes que la vida, tot just començada i ja escapçada, d'una nena...

dissabte, d’octubre 20, 2007

Ja n'hi ha prou de circ, ¿no?

Hola,

Estic cansat.

Estic fins al capdamunt del circ d’aquest dos tipus. Estic cansat de que gent com aquesta, que guanya com unes dues mil vegades lo que totes les meves reencarnacions juntes des del inici dels temps, sigui lo més important a la vida dels pobres mortals.

Prou de Ronaldinhos, Messis, Rauls, Gassols i tontades.

Prou de emmascarar els nostres fracassos en els èxits dels altres, prou de identificar-nos amb gent que no coneixem, amb colors que no ens pertanyen, amb sentiments als que no hem sigut invitats i amb diners que mai catarem. Com podem estar per aquestes coses quan moltes vegades no som capaços ni de parlar amb el company, o companya, o amb els fills, o amb els amics perquè la nostra atenció la recapten individus que no són ni de la nostra família, ni els nostres amics, ni els importa gens en absolut lo que passi amb nosaltres. Gent per a la qual només som la claca que fa omplir les seves butxaques.

No vui dir que no gaudim d'un bon espectacle, sigui el que sigui, mentre no es torturin o s'assassinin animals, però crec que treiem una mica les coses de mare amb al divinització dels seus protagonistes i amb una idenficació amb els seus interesos que no te ni cap ni peus .

Prou de fer el capsigrany preocupant-nos per coses així quan hi ha milers de coses realment importants dignes de ser-ho. Com per exemple no perdre el temps llegint aquesta tonteria.

Prou de circ.

Gràcies.

divendres, d’octubre 12, 2007

El olor rancio de la lencería usada

Hola a todos,

Supongo que a la mayoría de los que visitáis habitualmente este blog os habrá sorprendido el título de hoy, y para vosotros, sólo para vosotros, os voy a dar una pequeña explicación, además de pediros perdón por la zafiedad del experimento. El resto podéis acudir directamente al último párrafo de este artículo. Gracias.

El pasado día 9 de octubre publiqué un artículo-aplauso al señor Quim Monzó por su discurso en la apertura de la Feria del Libro de Frankurt, en el que además transcribí íntegramente su brillante texto.

Pues bien, lo normal en este blog es que se reciban entre 20 y 40 visitas diarias, eso los días más generosos, sin embargo el día 9 (lo podréis ver pulsando en el icono "View Site Stats") se recibieron más de cien visitas.

Como podéis imaginar mi emoción fue superlativa, Dios mío, pensé, al mundo le ha interesado el discurso del Sr. Monzó tanto o más que a mí mismo. Al principio lo atribuí a San Culturato, o a San Librón, que sin duda habían intermediado en el cielo para dotar a la masa de una sensibilidad especial en ese día glorioso. Incluso lo anuncié a los cuatro vientos por la oficina y los cafés del hotel, mi pobre mujer me lo escuchó decir un par de docenas de veces, "he transcrito el discurso del Sr. Monzó y la gente ha acudido en masa a leerlo, ¡y estaba en catalán!" añadía. Sólo me faltó envolverme en una senyera cual Agata Ruíz de la Prada a la catalana.

Pero poco después, una vez enfriado mi fervor patriótico-lingüístico y en el sopor de la sobremesa, comencé a pensar. ¿Qué narices le va a importar a nadie ese discurso? Si ni siquiera la gente a quien se lo explico me hace caso. Y como no lo entendía, continué buscando, inocente de mí, una razón al éxito de ese día del blog. Entonces lo encontré.

El título del artículo de ese día fue "Una polla xica" y ¡tachán! ahí creo que estuvo el éxito glorioso que atribuí en un principio al interés por el Sr. Monzó o, en un alarde de estupidez, al interés por la cultura escrita catalana. Pero entonces también pensé ¿porqué siempre tengo que ser tan mal pensado?, ¿porqué no dar una oportunidad a los santos?.

Y lo único que se me ocurrió para comprobar si el éxito había que atribuírselo al sr. Monzó o al título dotado de tan excelso y manido vocablo, decidí escribir este artículo y titularlo de la forma "grullera" que habéis visto.

Así pues, si los santos fueron los artífices del milagro, bienvenidos interesados y curiosos culturatos del mundo, ante ustedes me disculpo por hacerles perder su tiempo.

Pero por si acaso fuese el lado sucio de mi cabeza quien tiene razón, bienvenidos babosos del mundo, aunque debo advertiros de que si lo que buscáis son bragas sudorosas os aconsejo acudir a una lavandería, o a una sede de ese partido fascista, retrógrado, y de financeros especuladores y/o ignorantes del que ahora no recuerdo ni el nombre ni las siglas, en día de elecciones a PParlament de Catalunya.

A10,

Jordi.

(Nota: el título original de este artículo fue "Las bragas sudorosas de mi vecina", pero una vez comprobado el experimiento, lo cambié)

dimarts, d’octubre 09, 2007

Una polla xica, pica i pellarica

Ha parlat un dels mestres i l'únic que podem fer la resta és somriure i gaudir de l'enginy d'un tipus que va arrivar tard a la cua de la parla però dels primers a la cua de la llengua.

Avui em sento molt feliç de pertànyer a una societat que ha donat ments com la d'aquest home i que ha decidit expresar-se en la nostra llengua quan en qualsevol altre hauria estat un dels millors escriptors del segle.

Aqui teniu el Discurs del Sr. Quim Monzó a la fira de Fràncfurt, agafat impunement de la Vanguardia.com, però si preferiu veure'l en video punxeu aquí, per a mi és senzillament, genial.

"Senyores i senyors,

Com que de discursos no n’he fet mai (i no sé si en sabria) els explicaré un conte.

El conte va d’un escriptor que sempre parla molt de pressa i que per aquest motiu sovint s’entrebanca. Doncs a aquest escriptor, un dia —l’any que la cultura catalana n’és la convidada— li proposen de fer el discurs inicial de la Fira del Llibre de Frankfurt.

Abans d’acceptar l’encàrrec, l’escriptor en qüestió —català i, per tant, gat escaldat— dubta. Pensa: “I ara ¿què faig? ¿Accepto la invitació? ¿No l’accepto? ¿La declino amb alguna excusa amable? Si l’accepto, ¿què en pensarà la gent? Si no l’accepto, ¿què en pensarà també la gent?”

No sé com van les coses a d’altres països, però els asseguro que al meu la gent té tendència a pensar moltes coses, i a treure moltes conclusions. Si un dia expliques que, quan vas a cal sastre, l’home, mentre et pren les mides, pregunta: “¿Cap a quina banda carrega vostè?”, i tu contestes que carregues cap a la dreta (o que carregues cap a l’esquerra), la gent treu conclusions. Si vas a la fruiteria i demanes pomes treu conclusions. Si demanes taronges també en treu.

Facis una cosa o facis l’altra (carreguis cap a la dreta o cap a l’esquerra, compris pomes o taronges) la gent té un alt nivell de clarividència. La gent és molt perspicaç i sempre dedueix coses, fins i tot ciutats que no són a cap mapa. Si fas un pas endavant, malament per no haver-te quedat quiet. Si et quedes quiet, malament per no haver avançat.

Però passa que l’escriptor en qüestió creu que no ha de demanar perdó a ningú per sentir-se part de la cultura que aquell any han convidat a Frankfurt; de manera que decideix acceptar. És evident que no l’hi proposaran pas —fer el protocol·lari discurs inicial— l’any que la cultura convidada a la Fira de Frankfurt sigui la turca, la vietnamesa o la n’gndunga. Així, doncs, diu que sí, que el farà, i tot seguit s’asseu a una taula, agafa un bolígraf i una llibreta i comença a rumiar què hi ha de dir.

Una mica, se sent perplex. Al llarg dels temps, la bonança de la història no ha estat al costat de la literatura catalana. Les llengües i les literatures no haurien de rebre mai el càstig de les estratègies geopolítiques, però el reben ben fort. Per això el sorprèn que un muntatge com aquest —la Fira de Frankfurt, dedicada a la gran glòria de la indústria editorial— hagi decidit convidar una cultura amb una literatura desestructurada, repartida entre diversos Estats en cap dels quals és llengua realment oficial (encara que n’hi hagi un i mig que ho proclamin; sempre i quan aquesta proclamació no molesti els turistes, els esquiadors de pas o els repartidors de butà).

Per això té dubtes a propòsit de la invitació a Frankfurt. ¿De cop i volta el món s’ha tornat magnànim amb ells, quan n’hi ha tants que els volen perpètuament perifèrics? Recorda, a més, que, en un altre muntatge literari —més nòrdic i bastant més pompós—, ara fa poc més d’un segle (el 1904) el jurat del premi Nobel de literatura va premiar Frederic Mistral. Frederic Mistral no era català. Era occità. Però la referència serveix —no sols perquè alguns catalans i alguns occitans se senten a prop— sinó perquè el premi va molestar tant els puristes de la Nació-Estat (“Soyez propre, parlez français!”) que —mai més a la vida— cap literatura sense Estat ha tornat a tenir un premi Nobel.

A més de la sensació de perplexitat, el personatge del nostre conte té una sensació de justícia. Potser “justícia” no és la paraula exacta. Alguna cosa semblant. Tot i que —com s’ha dit— als catalans els avatars polítics ens han anat d’una manera que no convida a gaire alegries, la literatura catalana és, clarament, una de les pedres fundacionals de la cultura europea. Cap literatura sense Estat d’aquesta Europa (que ara diuen que construïm entre tots), no ha estat ni és tan sòlida, tan dúctil i tan continuada.

¿Ha d’explicar tot això, en el discurs? Potser podria començar dient que la potència inicial que va fer que la literatura catalana tingués lloc preferent a Europa durant l’Edat Mitjana neix de Ramon Llull (Raymundus Lullus, Raimundo Lulio, Raymond Llull, Raymond Lully: com els agradi més). Ramon Llull era filòsof, narrador i poeta. Era mallorquí, d’aquesta Mallorca avui esdevinguda un "bundesland" geriàtricoturístic alemany. Nascut molt abans que els ‘tour operators’, els avions de baix cost i la ‘balearització’ dictessin les normes de vida d’aquelles costes, centennis abans de l’arribada de Boris Becker i de Claudia Schiffer, en ple segle XIII Ramon Llull va estructurar una llengua travada i rigorosa, la mateixa llengua en la que, de manera vibrant i corrompuda, encara parlem i escrivim ara.

Però l’escriptor té altres dubtes. Ja que ha de parlar a Frankfurt, ¿ho hauria d’amanir amb detalls que poguessin interessar els germanoparlants? ¿Hauria d’esmentar l’Arxiduc Lluís Salvador d’Àustria-Toscana, S’Arxiduc? ¿Hauria d’esmentar el senyor Damm i el senyor Moritz, fundadors d’algunes de les marques de cervesa que els catalans encara bevem ara? És evident que, si ho fes, li dirien frívol, i això encara l’impel·leix més a fer-ho. Ja posats, podria esmentar el senyor Otto Zutz, gran oftalmòleg —“diplomat a Espanya i Alemanya”— que ha acabat donant nom a una esplèndida discoteca de Barcelona i que, en vida, graduava la vista de molts barcelonins. D’alguns membres de la família del poeta Carles Riba, per exemple, segons es desprèn del que el seu nét —Pau Riba, també poeta i, a més, cantant— diu al text que acompanya el disc “Dioptria”.

Tampoc no sap si hauria de citar els més grans dels que han configurat el fil literari que ens du fins avui: Bernat Metge, JV Foix, Narcís Oller, Anselm Turmeda, Joan Brossa, Joanot Martorell, Llorenç Villalonga, Jordi de Sant Jordi, Jaume Roig, Josep Carner, Jacint Verdaguer, Isabel de Villena, Josep Maria de Sagarra, Àngel Guimerà, Santiago Rusiñol, Joan Maragall, Eugeni d’Ors, Josep Pla, Joan Sales, Mercè Rodoreda...

¿O potser seria millor no citar-ne cap?

Citar tots aquests escriptors (la majoria desconeguts pel món literari que es belluga per Frankfurt) ¿no farà que els assistents a la cerimònia d’obertura de la Fira del Llibre s’avorreixin de sentir noms que els sonen poc? ¿No farà que mirin el rellotge i pensin: “Quin rotllo, aquest home!”? Per això, doncs, decideix que no dirà cap nom (tot i que, de fet, ja els hagi dit en el mateix procés de descriure els dubtes sobre si els ha de dir o no). A més, segons ha llegit, a la mateixa Fira del Llibre hi haurà instal·lada una exposició que parlarà d’això. Encara que —siguem sincers— ¿quantes de les persones que assisteixin a aquest acte inaugural visitaran després aquesta exposició amb un interès no merament protocol·lari? Siguem sincers i optimistes: ben poques. Tot i que es tracti d’una Fira del Llibre, i els escriptors més desconeguts haurien de ser els que més excitessin la set de lectura de les persones interessades a descobrir meravelles literàries, i no a seguir, simplement, el tam-tam comercial del que toca en cada moment.

Però, com més hi rumia, menys clar veu com hauria de ser el discurs. Ja que molta gent té del món una idea feta a partir de la geometria actual del poder políticocultural, potser podria explicar que, a Europa —esqueixat ja el llatí en llengües vulgars—, el primer tractat de Dret va ser el català “Consolat de Mar”, pel qual es van regir les relacions marítimes al Mediterrani. Potser podria afegir que alguns dels primers tractats europeus de medicina, dietètica, filosofia, cirurgia o gastronomia eren també escrits en llengua catalana.

Però, ¿tantes dades servirien gaire de res? ¿Què han dit altres escriptors en anteriors discursos inaugurals d’aquesta mateixa Fira? -L’escriptor busca aleshores alguns d’aquests discursos i els llegeix. En tots hi ha una gran exaltació de la cultura pròpia, i veu clar que, sempre, a qui no pertany a la cultura exaltada tots aquests discursos li sonen distants, com la remor de l’aigua que va riu avall sense que hi parem atenció.

Són discursos a l’estil d’aquell que, durant la dictadura franquista, va fer a Nova York, a les Nacions Unides, el violoncel·lista Casals. -Va ser un discurs que va emocionar els catalans amb la mateixa intensitat que va deixar indiferents la resta d’habitants del planeta: “I am a Catalan. Today, a province of Spain. But what has been Catalonia?...”:“Sóc català. Catalunya avui és una província d’Espanya, però ¿què ha estat Catalunya? Catalunya ha estat la nació més gran del món. Us explicaré per què. Catalunya va tenir el primer Parlament, molt abans que Anglaterra. Catalunya va tenir les primeres Nacions Unides...”

També veu que altres escriptors que han fet discursos inicials a la Fira del Llibre hi intercalen poemes. Potser ell també ho faci. Podria, per exemple, llegir aquell travallengua que, un dia (en una fenomenal paròdia de discurs militar), va recitar el grandíssim Salvador Dalí, com si fos un poema excels:

“Una polla xica, pica, pellarica, camatorta i becarica
va tenir sis polls xics, pics, pellarics, camatorts i becarics.
Si la polla no hagués sigut xica, pica, pellarica, camatorta i becarica,
els sis polls no haguessin sigut xics, pics, pellarics, camatorts i becarics”.

De fet, si tot discurs és part d’un ritual i, com en tots els rituals, el que importa realment és la forma, el protocol, l’americana, la corbata (o l’absència de corbata), ¿importa gaire què s’hi diu exactament? ¿En una cerimònia religiosa feta en una llengua morta (una missa en llatí, per exemple), importa gaire que part dels fidels no entenguin el text? Encara més: ¿cal dir res en concret? Els polítics són grans malabaristes, i per això els seus discursos són exemplars: plens de paraules-comodins que, amb gran mestria —per quedar com a gent responsable—, apliquen en el moment just encara que, de fet, siguin fum i prou: lletres que formen síl·labes que formen paraules per cobrir l’expedient.

Aquest músic fenomenal que és Carles Santos va gravar fa anys una peça esplèndida que consisteix en una barreja de declaració d’amor i discurs de polític. És un text on les vacuïtats i les promeses han estat substituïdes per una repetició constant de la paraula “Sargantaneta”, adobada amb adjectius exaltats. (“Sargantaneta” —“Sagrantaneta”— és el nom de la seva barca de pesca.) ¿No seria, doncs, un text ple de paraules-comodins, de “sagrantanetes”, el discurs ideal per un acte com el de la inauguració de la Fira del Llibre? Un text tan abstracte i tan buit que, sense canviar cap frase, es pogués utilitzar també per qualsevol altra mena d’acte: literari, esportiu, cinegètic o filatèlic. Que tant servís per presentar un nou llibre de poesia lírica com per inaugurar una línia ferroviària. Un discurs tan ambigu que fos tot ritme —ritme, ritme!—, però que en el fons no digués res: absolutament res.

Tot això és el que l’escriptor que sempre parla molt de pressa, que per aquest motiu de vegades s’entrebanca (i a qui un dia li proposen de fer el discurs inicial de la Fira del Llibre de Frankfurt) dubta si ha de dir o no. Dubta també si —si ho diu— els que l’escolten hi pararan atenció. Dubta també si —si hi paren atenció— entendran què vol dir. Pensa també que, de fet, podria dir qualsevol altra cosa sense que en el fons canviés gaire res si, en tota la resta de detalls, compleix el cerimonial. La particularitat més important del qual cerimonial és, per cert, el temps. I això sí que ho té clar: quan arribi als minuts estipulats, mirarà el rellotge i dirà:

Res més. Moltes gràcies. Bona tarda.

QUIM MONZÓ "

Gràcies senyor Monzó.

diumenge, d’octubre 07, 2007

Hauria d'anar jo a Fràncfurt?

Hola,

Avui, per ser políticament correcte, com sempre ho sóc, escriuré en castellà, ja que crec que és molt més adient.

Estos días estoy alucinado de toda la basura que escucho y leo en la prensa, sobre todo en la prensa local catalana, de mi nación, y me avergüenzo.

El título del artículo es si yo debería ir a Frankfurt, evidentemente NO. Y no sólo por no tener ni la trayectoria ni la calidad suficiente como escritor, que eso cae de perogrullo, sino por un motivo muy fácil de comprender, porqué yo no soy ni hago Cultura Catalana.

La feria de Frankurt, que creo que todavía se estará arrepintiendo, invitó a la Cultura Catalana como huésped de honor en su edición anual de 2007. Con mi inglés macarrónico por bandera he navegado por la Feria de Frankurt y por más que me he esforzado, sólo he visto una cosa, Cultura Catalana.

Oye, no he visto que invitaran Políticos Catalanes, ni DNI Catalanes, ni Editores Catalanes, ni Independentistas Catalanes, ni siquiera Escritores Catalanes, sólo Cultura Catalana. Y entonces, con la ignorancia que me caracteriza, he comenzado a preguntarme qué coño hacen más de 200 tipos barra tipas tomando cerveza y comiendo salchichas con el dinero público, ese sí catalán, por las calles de Frankfurt. Y no lo sé.

¡Si han invitado a la cultura catalana!, no a los nacidos en Catalunya, ni a los que somos catalanes, ni a los socios del Barça, ni al Parlament, ni a los fieles de la Moreneta, ni a los recién votantes de Esquerra Republicana, ni siquiera a los que no escuchan la COPE por no atentar contra la salud pública. El presidente de la feria declaraba hace unos días que no había sido fácil tratar con cuatro Consellers de Cultura en tres años, ni con tres directores del Ramón Llull en el mismo tiempo. ¡Qué vergüenza!

¿Qué es entonces la cultura literaria catalana?, nos podemos preguntar. Muy sencillo, todo aquello que se produce en la lengua catalana, pero no mezclemos catalana con Catalunya. Un señor nacido en Barcelona, de una calidad literiaria indiscutible, que ha hecho mucho por Barcelona y Catalunya, como es mi adorado e idolatrado Mendoza, no hace cultura catalana, y sí la hace el señor que escribe desde una cabaña menorquina en catalán, aunque escriba un recetario de cocina. No confundamos las cosas. Si la cultura invitada hubiese sido la castellana, tendrían que haber acudido los escritores que escriben en catalán, claro que no, y los bolivianos o chilenos que lo hacen en castellano, está claro que sí, ¿no?, pues es exactamente lo mismo.

¿Porqué han desaprovechado desde las instituciones esta gran oportunidad para hacer algo útil por una cultura minoritaria, que no consumimos a veces ni siquiera los que la entendemos? ¿Porqué no han aprovechado ese chorro, ese caudal de dinero público y publicidad mundial para traducir a lenguas mayoritarias como el inglés, el alemán, el francés o el portugués a los autores catalanes? ¿Porqué no han metido en el mercado literiario serio a una cultura única en una zona mediterránea que conoció tiempos mejores? ¿Para hacerse una puta foto todos juntos? ¿Para comer gratis?

Mi agente me dijo una vez que en los diez años que lleva acudiendo a la feria alemana por motivos de trabajo NUNCA había visitado el estand de la cultura invitada. Lo mismo que harán los miles de agentes literarios, editores y libreros que acuden a una feria dedicada al negocio de la literatura, no al negocio fotográfico de salir en portada de los diarios locales.

¿Tanto costaba ayudar a las editoriales que publican en catalán, o a los agentes que tienen los derechos, para que los vendieran con los costos de traducción asumidos a editoriales mayores de culturas mucho más grandes? Sí, era el precio de no visitar la ciudad teutona, salir en las fotos, ni comer de gratis.

Pasará esta semana de feria y la cultura catalana continuará siendo lo es, un pequeño jardín botánico en la manzana de una gran ciudad, cada vez más ahogado por el cemento que se levanta a su alrededor y con el pánico instalado en el corazón por saber que cualquier día será recalificado y se harán pisos en su cada vez más yerma tierra.

Eso sí, los pisos tendrán las fotos de los jardineros que no supieron, o no quisieron, vender las semillas de los crisantemos literarios que allí se plantaban. El propio Pla decía que somos un país de provincianos.

Y esta vez ni siquiera a Madrid le podremos echar la culpa.

Jordi Díez,
escriptor català que ho fa en castellà.

Els amics que venen

Hola,

Només vui dedicar avui un parell de ratlles a donar notícies de vida per tots aquells que de tant en tant perdeu aquests minuts tan preuats en lloc de treballar, en visitar les bestieses que acostumo a escriure.

Doncs be, per tots vosaltres us diem que estem molt be, tranquils ja una vegada passada la temporada d'estiu a on hem tingut la gran sort de comprovar com lo milloret de cada casa venia a passar uns dies de vacances a la República Dominicana, destí cultural allà on els hi hagi. Hem aprofitat la temporada per fer una bona repassada de tots els equips de primera divisió de la lliga espanyola en veure pel buffet, i pels restaurants de luxe, d'un hotel de cinc estrelles als seus fans, tots amb cossos clarament esportius i sense marques com tatuatges o pircings, lluir amb orgull les samarretes corresponents al Barça, al Madrid, al València, al Sevilla, al Getafe, ... en fi, totes. Ah !!! sense menysprear el xandall de la selecció espanyola de fútbol, ni la manida samarreta vermella amb el set a l'esquena.

Però també hem tingut la enorme fortuna de que uns amics ens vinguessin a visitar, la Dolors i el seu company, el David, un tipus genial, que han vingut a passar una setmaneta sota les palmeres i el sol tropical. A més de gaudir dels fons marins no reventats encara de l'Illa Catalina. La veritat és que ha estat una gran alegria per nosaltres rebre'ls i és d'aquelles coses que ens ajuden a continuar tan lluny de tots.

Be, res més.

Només enviar-vos una forta abraçada i dir-vos que no hem desaparegut, encara, i demanar-vos perdó per un silenci mig provocat per la desídia i la manca de temps que espero i desitjo no es repeteixi.

Petons,

Jordi.