dimecres, de maig 23, 2007

La Virgen del Sol

Hola a todos,

Quería anunciaros que, después de muchos meses y esfuerzos por parte de toda una serie de personas, ya está en las librerías la Virgen del Sol.

Para los que me conocéis sabéis que ha sido una aventura larga, llena de emociones, consejos, ánimo incondicional de mis amigos y deseos conjuntos porque todo saliera bien.

Pues bueno, no ha salido bien, ha salido extraordinario, y en una parte importante es gracias a vosotros, (aquí es donde voy a empezar a repartir florecitas, todas merecidas, eso sí),

Gracias a Luz, porque sin su paciencia, ánimo y amor jamás habría tenido las fuerzas de llegar al final, a Xesca, como no, por TODO, a Sandra, que confió en la novela desde un principio y me hizo sentir por primera vez en mi vida ESCRITOR, a Yolanda, que también vio la posibilidad de publicar una aventura con más adverbios acabados en "mente" que palabras sin esa terminación, a Cecilio, Jose y Jaume, porque a pesar de dejarlos tirados muchos fines de semana por quedarme a escribir, siguieron siendo mis mejores amigos, a Miguel Ángel, que siempre se interesó y me dio un par de palmadas definitivas para seguir adelante, a Julia, que llegó más tarde pero se unió con su entusiasmo al de todos, y a Nuria, persona clave en una parte importantísima de mi vida. También a todos aquellos que se han ido uniendo al carro de la aventura consiguiendo engrasar las ruedas de la ilusión, Josep, Antonio, Mise, Marc, Juana, Pitu, Jordi, Manuel, y muchos más que no me vienen ahora a la memoria, pero que no por ello os dejo de estar agradecido.

Mención aparte creo que merecen toda la gente del Perú, Mario, Carmen, Juana, Alicia, Julio, Celso, … todos han marcado una forma de comprender la vida que antes no conocía.

Sólo espero que aquellos que no la habéis leído y os atreváis a hacerlo, sigáis siendo mis amigos, y sobre todo os pique el gusanillo de viajar al Perú. Eso sí vale la pena.

Un saludo,

dilluns, de maig 21, 2007

Mai no és massa tard per tornar a comencar ...

Hola a tots,

Abans de res us haig de dir una cosa, sóc molt afortunat. La meva vida ha estat sempre un camí de creixement, ple de persones meravelloses de les que aprendre en tot moment.

Una d’elles és la Sandra. La Sandra, pels que no la coneixeu, es com un petit tros de compromís en mig de tota la bogeria actual. És una persona que s’ha dedicat a ajudar als altres, sobre tot als altres més indefensos. I ara ha decidit ajudar-se ella, ajudar-se a sortir del camí de hàmsters, com diu un amic meu, en el que caminem la resta del mon occidental, i ha pres la decisió de marxar a viure a l’Índia. Potser no per sempre, però si per un temps. Lo que ella necessiti per trobar-se a si mateixa i créixer encara una mica més de lo molt que ho ha fet fins ara.

Així doncs, estimada Sandra, de part de la Luz i meva, et dediquem aquesta cançó de Sopa de Cabra que creiem et va al pel. I per la resta, no estaria de més que escoltesim la lletra amb atenció, crec que és plena de bons auguris i esperances prous per intentar-ho també nosaltres.

Molta, molta, molta sort, i moltes gràcies per tot lo que vas fer per nosaltres. Pels "tres".



dimarts, de maig 15, 2007

Hola amics !!!

Hola a todos,

Este es un artículo para todos los que siempre me pedís (aquellos que nos conocéis, claro está), que colguemos alguna foto nuestra para saber cómo estamos.

Aunque si os soy sincero, creo que nos pedís que colguemos fotos para reiros a mandíbula batiente de nosotros, ¡qué ya nos conocemos!

Pues bien, para vosotros y para los que no tienen ni idea de quiénes somos, os enseñamos, como dice aquella birria de película, qué hicimos el último fin de semana.

Por cierto, nosotros somos los de arriba.

Muchos besos !!!!




dimarts, de maig 08, 2007

El món que ens ha tocat viure.

Hola a tots,

Com alguns de vosaltres ja sabeu, a la setmana més maca, per mi és clar, de la vida a Catalunya, vem tenir la gran fortuna de viure-la a casa.

Va ser una setmana plena d’emocions, el retrobament amb la família, amb els amics, amb els olors i els colors de lo que havia estat tota la vida la meva casa. Veure al pare, abraçar els amics i deixar-se petonejar pels nebots, per tothom. Veure la que havia estat la nostra fillola. Un moment únic de renaixença interior i de tancament de pactes. Aquells tàcits que es fan els que són de la mateixa família espiritual, aquells que diuen que, per molt lluny que vagis, sempre ets allà.

Van ser, com us dic, uns dies de molta emoció, de molta alegria, i també de molta tristor en saber que cada abraçada i que cada petó tenia tan de primer com d’últim, sabent com sabíem que hauria de passar molt de temps abans no ens tornem a retrobar.

La meva companya em demanava, potser per haver trobat per primera vegada a la seva vida un lloc estable per fer-hi la seva, que no marxéssim, que ens quedéssim allà, al lloc en el que ens sentim arrelats, però jo ...

Jo us haig de ser sincer. Jo volia marxar, tornar al món que m'ha tocat viure ara.

Si els que llegiu això sou dels que em coneixeu ja sabreu que intento no dir mai mentides, des de que un dia m’ho vaig prometre, i ara tampoc ho vull fer. La veritat és que no m’agrada la vida del primer món.

Només arribar d’una realitat tant diferent com la de la República Dominicana fa que t’entrin ganes de pujar al mateix avió del que acabes de baixar i tornar enrere. Perquè, us estareu preguntant? També jo ho he fet tots aquests dies, i penso que viure al primer món és com fer-ho a dins d’un tratge de neoprè. És similar a viure dins d’una armadura, en molts casos rovellada, que no permet fer ni ser, que obliga a sotmetre't a milers de regles (potser útils per la convivència, però nefastes per la llibertat individual), a milers de permisos, a milers de persones fent tots la mateixa cosa al mateix moment, com hàmsters a dins d’un tub, col·lapsant-t’ho tot i fent soroll sense parar.

Els colors des de l'armadura no són brillants (va ser com si de cop ens hagessin posat al davant una lent agrisada i fosca), i del nas només en surten mocs negres com quitrà.

Perquè tornar doncs?

També ho hagut de pensar, però no tant. Per vosaltres. Per que la nostra vida és coixa sense vosaltres, sense el pare, sense la Xesca, sense el Cecilio, i el Jose, i el Jaume, i el Pitu, i el Jordi, i la Júlia, i el Marc, i l’Oriol, i l'Eva, i els nens, i els colombians que són tan família meva com si hagués nascut a un “cafetal”, la Yadira, i el Rances, i l’Adriana, i el Bisonder, i la Mise, i la Clàudia, i el Dani, i la Sandra, tants i tants com sou que ens heu fet així, tots vivint a dins de la nostra armadura, a dins del nostre cor.

Un petó a tots.