La carta de la vergonya, i de les llàgrimes.

Hola,

Avui, un amic meu m'ha fet arrivar aquesta informació. Crec que llegir-la ens fara a tots una mica més vells i tristos.


Patronat FCCSM (Fundació Congrés Català de Salut Mental)

Benvolguts / benvolgudes,

El passat mes de febrer, en el marc del 3r Congrés Català de Salut Mental, alguns de nosaltres vàrem tenir ocasió de conèixer el Dr. Eyad El Sarraj, impulsor de diferents institucions i programes en l’àmbit de la SM comunitària a Gaza i fortament compromès en l’establiment de ponts de diàleg entre Israel i Palestina per fer possible un verdader procés de pau a la zona.

Fa uns dies, ell ens va fer arribar aquesta carta que avui us adjuntem. Per la nostra part, des de la FCCSM i el projecte de cooperació que estem duent a terme amb la Direcció de Cooperació Internacional i Solidaritat de l’Ajuntament de Barcelona, seguirem fent tot el que sigui possible per col·laborar i promoure iniciatives com les de l’amic Eyad El Sarraj.

Cordialment,

Lluis Isern Víctor Martí

Fundació Congrés Català de Salut Mental (FCCSM)
C/ Còrsega, 257 pral. - 08036 Barcelona
Tel.: 93 238 62 47 - Fax: 93 416 17 58
info@fccsm.net - http://www.fccsm.net/


Llàgrimes al Caire
Dr. Eyad El Sarraj
Gaza - Palestina
21 de setembre de 2006


En els últims tres mesos al Caire he format part d’un petit grup de palestins que estaven esperant a tornar a casa, a Gaza. En Jad Tayeh n’era el més jove i el més energètic. Tenia un sentit de l’humor poc freqüent, li agradava analitzar els fets polítics i resultava una companyia molt agradable. Quedàvem per dinar i ens passàvem els vespres parlant de política.

En Jad era mogut i inquiet. Va fer alguns viatges curts a diverses capitals. I la setmana passada li van dir que podria tornar a Gaza creuant el pont del riu Jordà i passant pel punt de control d’Eretz. Com que era el segon home del Servei d’Intel·ligència General de l’Autoritat Palestina, en Jad rebia el tractament reservat a oficials palestins d’alta graduació.

Així que va marxar del Caire en direcció a Amman i després cap a Gaza. Tres dies després, el van matar. Anava en un cotxe amb tres amics i el seu xofer, quan de sobte els van disparar des d’un cotxe que accelerava cap a ells i, més tard, des d’un segon cotxe. En Jad va quedar envoltat per un toll de sang. Els assassins s’hi van apropar i li van disparar al cap. Llavors, van matar els seus quatre acompanyants.

Vaig sentir la notícia a Al-Jazeera i no m’ho podia creure. El nostre grup es va reunir aviat, tots menys en Jad. A tots ens queien les llàgrimes. Hi havia una sensació compartida d’incredulitat. Pensàvem que acabaria venint. I realment és molt dolorós adonar-se que no serà així.

El meu exili de Gaza va començar quan el meu amic Arnon Hadar em va pregar que no el defraudés. “Hem d’estar junts i hi ha molta gent esperant”, va insistir. No li podia que dir que no, a l’Arnon, un matemàtic israelià amb una ment i un cor extraordinaris. Ell vol veure justícia, pau i llibertat a la Terra Santa i per tot arreu.

Durant quatre dies, vam viatjar fugaçment a París, Budapest, Brusel·les i Ginebra. Com a representants de la Facultat per a la Pau Israeliano-Palestina, vam donar a conèixer el nostre missatge a molta gent: fer que s’acabi l’ocupació per possibilitar la pau.

Tot just havíem acabat de començar el nostre curt viatge, quan un soldat israelià va ser capturat per Hamas. Israel immediatament va aïllar la franja de Gaza de la resta del món, i va imposar un programa de terror i càstig col·lectiu sobre la seva gent. La guerra del Líban va començar i ja es va acabar, però la destrucció de Gaza continua. L’exèrcit israelià ha matat almenys 250 persones, ha destruït l’única central elèctrica, ha destruït cases i ha privat la gent de menjar, d’aigua potable, de medicaments i d’altres necessitats bàsiques. També ha detingut ministres i membres del Parlament palestí.

El nostre petit grup, atrapat al Caire, ha observat tota aquesta destrucció des de la distància amb un sentiment de repulsa. Ahmad, un home de negocis, truca a casa cada dia per parlar amb la seva filla de tres anys. Em va dir que sentir-la l’omple de satisfacció. També em va explicar que, abans, cada matí solia passar-s’hi com a mínim una hora donant-li l’esmorzar i jugant amb ella, fins i tot canviant-li els bolquers. Ara, quan ell truca, ella li diu “papa, vine a casa”, i ell es posa a plorar.
En Mustafa va aconseguir portar la seva família al Caire quan Israel va permetre obrir la frontera durant unes hores. Hassan, un altre home de negocis, em va explicar que pateix molt pels seus treballadors de Gaza, que ara no tenen feina ni diners. Jo estava assegut amb ell quan va rebre una trucada de Gaza. Va empal·lidir i li van començar a caure les llàgrimes. La persona que el trucava era un amic seu que s’estava morint de càncer i volia acomiadar-se.

La Nadia és una dona jove; el seu marit va ser enviat al Caire per ser sotmès a un tractament de cor. Ja ha acabat el tractament i ara tant la Nadia com ell estan esperant per poder tornar a casa seva a Gaza. La Nadia va parlar amb algú que li va oferir passar-la il·legalment per la frontera a través d’un túnel si li pagaven deu mil dòlars. Però ella no té tants diners i plora i resa cada dia.

Enganxada a la pantalla de la televisió mirant la redifusió dels horrors de l’11-S a la cadena Al-Jazeera, la Nirmeen plorava en silenci. L’Adam, el seu fill de sis anys, li va preguntar per què plorava. Ella li va dir que era per la tragèdia d’aquesta gent que estava morint cremada. Desconcertat, el nen va exclamar: “Però si són americans!”. Ella li va respondre que eren gent innocent que estava a la feina. “I nosaltres també som gent innocent. Has vist què els han fet al Líban i a Gaza?”; aquesta va ser la resposta del nen. “Però aquells eren israelians,” va explicar-li la mare. I llavors l’Adam li va preguntar: “Israel no és la capital d’Amèrica?”.

Dr. Eyad El Sarraj
Gaza – Palestina

Comentaris

Ferrer ha dit…
Yo tinc cada dia mes clar que es un conflicte irresoluble. S' han dut malament de toda la vida. Ismael (pare de la nacio palestina) i Isaac (pare de las nacio israeliana) eren germans i ya es duen malament. Porten mils d' anys aixina. Es duran malament fins a la fi del mon. No hi ha solucio.
Jordi Díez ha dit…
Tens tota la raó, però s'ha de confiar que arrivarà una generació que els importarà tres pebrots tot lo passat i que només voldran viure en pau. Això, o marxaran d'allà tots els homes de pau. Gràcies pels teus comentaris.

Entrades populars d'aquest blog

‘Punta Cana 7 noches’: Guarionex, un tipo duro, todo un Philip Marlowe a la dominicana.

La historia de Villa Arriba y Villa Abajo

El cumpleaños de Quim

Gracias, República Dominicana

10 motivos para no comprar un Kindle y 1 argumento desesperado